Ojo! Aquesta es
preveu una entrada llarga… son diverses coses que han anat passant aquests dies
i suposo m’han fet pensar en un dels motius pels que no m’agrada l’escola
actual, la que tenim a prop.
Ahir una amiga em
va dir que volia parlar amb mi, de la seva filla i l’escola. A la nena sempre li
han avorrit alguns temes, tot just ara es comença a interessar per aquelles
coses que s’entossudeixen en que aprengui i diuen que el seu ritme es lent; la
proposta que li fan per solventar-ho es realment inadmissible sota el seu
criteri –que jo comparteixo; la mare no està preocupada pel ritme o nivell d’aprenentatge
de la nena, però si per que el seu pas per l’escola sigui per ella el més
agradable possible i també perquè no perdi la confiança en si mateixa i les
ganes d’aprendre.
Ella ha decidit
encarregar-se que la nena agafi el ritme i em va explicar els seus “problemes”,
tenia totes les decisions preses, però em demanava idees i la meva opinió
Un d’ells es la
comprensió lectora... no m’estranya, una nena que ha aprés a llegir perquè l’han
obligat, s’assembla molt a l’Àfrica, es duen 19 dies i li agrada grimpar pels
arbres i fer tombarelles com ella, semblen dos micos juntes...
Ella deia que la
seva filla sap fer coses que diu que no sap fer i em posava un exemple d’una
pregunta a l’aire que no era capaç de contestar perquè, segons la nena no sabia
la resposta, i que després va poder donar preguntada de forma individual,
acompanyada en els diferents passos per resoldre-la.
Vaig recordar-me
a mi mateixa aquell mateix matí. Estava en un grup, algú va explicar una
transacció economica en 4 frases, jo vaig pensar que no sabia de que parlava i
no ho entenia i de sobte em vaig aturar: soc comptable i m’he dedicat molts
anys al mon de l’empresa, la reunió no era especialitzada en el tema i jo no
havia escoltat be cap de les frases que havia dit perquè estava pensant ara no
recordo en que, el noi va dir: segur no s’entén fàcil explicat així ràpid... i
era cert, perquè la atenció no estava centrada en allò i pensem que no ho
sabem, jo no hagués pogut contestar gairebé cap pregunta feta d’aquella
afirmació en aquell moment.
L’Àfrica un dia
va llegir una frase sencera d’un conte nou, primer una paraula, després la
segona, desprès la primera i la segona, desprès la tercera, desprès la 1a, la
2a i la 3a, desprès la 4a i la 1a, la 2a, la 3a i la 4a... no va perdre el fil
de la frase en cap moment. Ningú li va demanar que ho fes ni li va dir com
fer-ho; estàvem a l’autobús va llegir aquesta frase, va tancar el llibre i no
ha tornat a llegir (que si a escriure alguna paraula o frese curta, ja amb boli
o el teclat), i diu que no en sap. També diu que no coneix les minúscules quan
el que passa es que li costa més reconèixer-les. Potser hi ha qui pensa que
hauria de motivar-la, d’exigir-li esforç, però soc de la convicció que les
motivacions venen soles... quan toca, encara que no tenen perqué ser totalment “intrínseques”
i segur van in crescendo si es van satisfent. Fa un parell de setmanes estàvem
a casa d’una amiga, van treure un joc, el cluedo, :) de lògica, m’encanta! Jugava
d’adolescent a casa d’uns amics. A més de lògica al cluedo, encara que poc, has
de llegir (i la majoria de paraules estan escrites en minúscula), allà vam
jugar en equip i no ho va necessitar; però un altra amiga ens ha passat aquest
joc i per jugar les tres no queda un altre que ella llegeixi o es fixi en les
lletres (que ja ha trobat els seus atajos per no llegir la paraula sencera), i
a l’africa li agrada... sospito perquè aconsegueix enganxar-me del tot.
No sé com
ajudar-la amb això de la comprensió lectora a la meva amiga, ella anirà a la biblioteca i la treballarà mitjançant els jocs que li proposin els llibres (aprofito per
demanar-vos suggeriments).
Tampoc arriba al
ritme de mates... s’estan aprenent les taules de multiplicar; diu que la nena
es queixa que encara no han acabat amb les sumes i ja estan barrejant-les amb
les multiplicacions... desconec si intenten fer veure a les criatures que multiplicar
es una simplificació d’una suma repetitiva (a la meva època no ho feien o ho
feien d’una forma tan poc insistent comparat amb la memorització de la taula
que jo no ho recordo), el que està clar es que amb aquesta nena no ho aconsegueixen
perquè pensa que son dues coses diferents. A més l’avorreix.... Li vaig dir que
es més que probable que la nena no entengui de que va la pel·lícula, que allà
li posen un munt de números amb unes relacions entranyes que no sap bé perquè
van junts, ni quin sentit té seguir aquesta lógica , que jo no em sé les taules
de multiplicar senceres, que a algunes quantitats arribo mitjançant dues
operacions, y en canvi em se de memòria multiplicacions més enllà de la del 10
que ningú m’ha obligat a memoritzar (12x12 per exemple, em surt la resposta automàtica
ni sé perquè). Li vaig parlar del decanomio i de com em vaig enganxar més d’un
hora jugant amb ell al taller de mates de los canela: un llençol blanc a terra,
una tira horitzontal a dalt amb les barretes de perles de l’1 al 10, un altra a
la dreta vertical, també amb les barres de l’1 al 10. Es comença la primera
tira, d’esquerra a dreta, en el sentit de l’escriptura, i es veu que et demana
el taulell: tira vertical de 1, agafes les barretes de l’1 a horitzontal diu 1
dons 1, aqui 2, doncs 2 perles de una aqui 3,..., es pasa a la següent linia, s’agafen
les de dos, aqui dalt diu que hem de posar 1, aqui 2, aqui 3,... (espero
explicar-ho clar si us interessa el procediment, si no demaneu), quan va estar
tot escampat em vaig posar a jugar... vaig canviar alguns grups de perles de
lloc, les tres de 2 les vaig posar on les dos de 3, i vaig tornar a deixar al
lloc, vaig canviar els quadrats pels quadrats, les 4 barretes de 4 pel quadrat
de 16... (i vaig veure una diagonal de quadrats), vaig canviar els grups de
perles per les equivalències en valor (les dos de 1 per una de 2,...), vaig
posar a sota les fitxes de la taula de Pitàgores (que es exactament el mateix
que aquesta exposició però amb les fitxes del números, que amb lo de la
diagonal de quadrats i el nom de la taula s’endevina d’on surt lo de hipotenusa
al cuadrado, altra cosa amb el que val la pena jugar)... en definitiva, vaig
veure un munt de coses, moltes que ja sabia en teoria però que em va deixar
flipada, i suposo aquesta dona ho va notar. Li vaig dir que als 10 dies ja
tenia els materials a casa (per si quan els necessites no els pogués comprar em
vaig dir al seu dia, però la veritat es que volia tenir aquell joc a prop). Em
va proposar venir a casa a que la nena jugues al decanomio amb mi, em va dir
que potser l’Àfrica també aprendria coses... :) li vaig respondre que això
seria un dany col·lateral que jo hauria d’assumir. No gossaria intentar mostrar-li això a l'Africa, ni a cap nen que no estigues interessat (que no diu que no em poses a jugar davant d'ella si em vingues de gust), pero em sembla bona cosa fer-lo servir per ajudar una criatura que ja l'estan obligant a aprendre quelcom i aixo la pot ajudar a fer-ho. De lo dels danys col·laterals només dir que no seria jo si no hagués fet aquest acudit...
Em va donar per recordar
una conversa que vaig escoltar fa un parell d’anys al tramvia, una adolescent d’entre
13-15 anys que li deia al seu pare que la setmana següent tenia 2 exàmens del
renaixement, un a història i a l’altre a art... vaig pensar, per fi! I suposo
el seu pare va pensar el mateix perquè va dir, que bé, no? I la nena va
contestar, que va! Es un lio, perquè m’he d’estudiar noms, dates i coses diferents però
molt semblants... ¡¿?!
Quin sentit té
això? Com es pot separar el coneixement així? Una època d’esplendor
en tots els camps, en el que tot té relació amb tot, la situació històrica i política,
l’art, la ciència, tot el que ha arribat fins avui de matemàtica, pintura,llenguatge, música,
astronomia, física, química, arquitectura, anatomia,... tot ha passat per aquí junt i al mateix moment. A la música hi ha matemàtica (per tant a la matemàtica
pot haver-hi música) i a la pintura i a la natura (per tant amb la matemàtica
es pot mirar de reproduir la natura –com ens va ensenyar a fer da vinci per
exemple-), relacions es poden trobar de totes entre totes, normalment els noms
que arriben fins avui en dia son gent que treballava el coneixement des de
diferents camps alhora i de forma conjunta.
L’escola et pot
obrir molt camins, ho fa de fet, però també els tanca, sovint al mateix temps
que els obre. Quin sentit té tenir dades del coneixement si no s’obre la porta
a entendre’l? Com es pot continuar aquest coneixement, o reinventar-lo o qüestionar-lo
si no s’entén, si no es veuen les connexions ni les relacions amb la vida i el
que ens envolta? Com pots donar-li valor? Com pots entendre quelcom si no hi
jugues (d’una o altra forma), si només ets un espectador obligat a mirar allò
que et volen mostrar? Com pots no voler jugar amb una cosa intrigant i viva que
permet jugar tant si la coneixes com si no? Com pots arribar a creure que
aprendre no es divertit? Com podem negar als nens i a nosaltres mateixos aquesta
possibilitat de jugar amb el coneixement de forma oberta amb l’excusa de buscar
una productivitat que resulta totalment improductiva?
