Em ve molt de gust compartir amb vosaltres l'article que un bon amic ha publicat al diari local La Plazuela el passat 18 de setembre:
Parece un momento propicio para ponerse a pensar en la educación
ahora que casi todo el mundo vuelve al cole – no sólo el alumnado y el
profesorado, padres y madres vuelven también ya que el calendario
escolar, de un modo u otro, marca los ritmos de la sociedad entera. Nada
nos parece más natural que la escuela; y sin embargo nuestro sistema
escolar obligatorio es un invento relativamente reciente. Nace a
principios del siglo XIX en el Estado Prusiano y se extiende e implanta
en occidente con una velocidad asombrosa. Su objetivo explicito era
claro: formar empleados para el inmenso aparato estatal que requería el
nuevo modelo político, formar trabajadores que alimentasen las fábricas
que sustentaban el nuevo modelo productivo y tener soldados en la
reserva para batirse el cobre en las guerras imperialistas que la
historia dejaba entrever en el horizonte. Las academias de infantería y
las nuevas penitenciarías que empezaban a proliferar sirvieron de modelo
para esta increíble obra de ingeniería social. Su pretexto, el
igualitarismo y la libertad ilustradas. Sus recetas de aprendizaje, la
segregación por grupos de edad, un currículum pre-establecido, graduado y
por materias, exámenes y calificaciones. Y así nació y ha continuado la
escuela con unos pocos cambios – no tantos - hasta hoy.
Nada nos parece más natural que la escuela, nada menos cuestionado
que el colegio; su pertinencia, la necesidad que de ella tenemos todas
las sociedades, casi nunca es puesta en tela de juicio. La escuela es
fuente de progreso, de desarrollo, de libertad, de cultura. Y sin
embargo al mismo tiempo es difícil encontrar a quien se sienta
plenamente satisfecho con ella. El porcentaje de fracaso escolar en
nuestro país – y en casi todos – es alarmante, la conflictividad y
violencia en las aulas resulta ya en muchos casos ingobernable, cada vez
más chavales y chavalas son diagnosticados con síndromes y patologías
que sólo tienen sentido dentro de ese modelo escolar concreto y que por
ello no es descabellado pensar que son producidos por la propia
institución escolar y la dificultad creciente que niños y niñas
experimentan al intentar encajar en ella. Gran parte del profesorado
está quemado, desencantado o deprimido, y una importante cantidad de
alumnos y alumnas, estresados o aburridos como ostras. Y es que el mundo
que habitamos no es ya la Prusia del siglo XIX, los niños y las niñas
no son del siglo XIX, las habilidades necesarias hoy no son las del
siglo XIX, pero cada mañana niños y niñas de todo el mundo, maestros y
profesoras, viajan en el tiempo y pasan unas cuantas horas en la Prusia
del siglo XIX. Este año se ha dado a conocer un documento llamado
Manifesto15 que promueve la reforma de los sistemas educativos. Según
este texto la situación actual es que se está intentando enseñar a niños
3.0 con un sistema educativo 1.0, y nos da unas claves para entender
qué tipo de educación sería adecuado a las nuevas generaciones y
pertinente en la era digital de la información. Se trata de una
educación democrática, autodirigida por los alumnos, flexible, libre de
exámenes y sin un currículo predeterminado. ¿Pero esto es posible? ¿cómo
saber si podría funcionar?
Es bien sabido –pues los medios se encargan periódicamente de
repetírnoslo machaconamente– que España obtiene uno de los peores
resultados en el informe Pisa, que mide la calidad y eficiencia de los
sistemas educativos de diferentes países. El país mejor calificado por
ese informe es Finlandia. allí los alumnos tienen menos horas de clase,
hay menos alumnos por clase, los profesores están mejor pagados y son
una de las profesiones con más prestigio. Los currículos son flexibles y
abiertos, también los grupos. El alumnado tiene más responsabilidades y
libertades dentro del ámbito escolar. No hay prácticamente exámenes y
desde luego nunca para los niños y niñas de menor edad. ¿Qué hacemos
ante esta situación? ¿Mirar a Finlandia? No, que va, la receta para
España es más de lo mismo: fijar, determinar y cerrar aún más el
currículo, aumentar la ratio profesor alumno, reducir el sueldo al
profesorado, aumentar controles y exámenes, dar más peso a las
calificaciones y menor responsabilidad al alumno en su propio proceso de
aprendizaje. Einstein definía la locura como hacer una y otra vez lo
mismo esperando obtener resultados diferentes. Está claro que según
Einstein en España – y en casi todo el mundo – estamos locos.
Y sin embargo lo que parece una locura es cuestionar el cole,
intentar cambiarlo. Pero la realidad es que la Unesco lleva ya unos años
pidiendo una reforma global radical del sistema educativo que responda a
las características de un nuevo tiempo; su modelo está ya definido, y
no se parece en nada al actual, y sí mucho a las diferentes alternativas
educativas que desde hace décadas vienen desarrollándose. Se parece
mucho más a las propuestas del Manifesto 15 que a la Prusia del XIX.
¿Pero cuáles son estas alternativas educativas? Son las que nos muestran
que no sólo otra educación es posible, sino que ya está sucediendo en
muchos lugares, las que nos prueban que sí, que funciona, de forma
diferente a la escuela convencional.
Ahora que casi todo el mundo vuelve al cole, familias de todo el
mundo – y aquí en España también – celebran la Jornada internacional por
las libertades educativas (JILLE). Se trata fundamentalmente de
familias cuyos hijos aprenden fuera del sistema escolar, sin escuela, en
casa, o también en diferentes escuelas libres, activas, democráticas,
en comunidades de aprendizaje y otras experiencias la mar de
interesantes. Niños que no van al cole, que aprenden con sus familiares,
amigos y vecinos, niños y niñas que van a escuelas en las que no hay
horarios, ni asignaturas, ni exámenes, chavales y chavalas que
desarrollan libremente sus propias capacidades guiados por su
curiosidad, siguiendo sus pasiones, acompañados de adultos a los que
trasmiten su entusiasmo. Es de estas alternativas de donde bebió
Finlandia, y a donde mira la Unesco; Sumerhill, Sudbury, el Pesta,
Waldorf, pedagogías holísticas, aprendizaje autónomo sin escuela,
educación comunitaria o grupos de aprendizaje.
Cada año la Asociación por la Libre Educación (ALE) promueve dos
encuentros de alternativas educativas en España. Los últimos dos años se
han celebrado en Condemios, Toledo y Cuenca. En ellos se reúnen
familias y personas de todo el Estado que de un modo u otro andan
embarcados en proyectos alternativos a la escuela convencional, y dónde
nunca faltan invitados de otros países. Este año contamos de nuevo con
la participación – entre otros muchos ponentes – de Derry Hanam. Derry
es un inspector de educación Inglés jubilado, su carrera empezó como
profesor impulsor de un modelo democrático educativo dentro de la
escuela pública inglesa, y a día de hoy sigue siendo su principal
objetivo para toda la educación pública de Europa. Fue asesor del
gobierno finlandés para su reforma educativa. Como inspector defendió
las escuelas libres de Summerhill y Sudbury, así como el derecho a la
educación en casa y el aprendizaje autónomo sin escuela. Pero su
propósito fundamental es una escuela pública nueva, democrática, libre.
Cada año es mayor el número de maestros y maestras, profesores y
profesoras, de la escuela pública que participan en los encuentros de
alternativas educativas y por las libertades en la educación. Muchos
estuvieron con Derry y todos de acuerdo en que otra escuela no sólo era
posible, sino necesaria.
F. Orozco Jabato
Joguines al menjador
dimecres, 23 de setembre del 2015
diumenge, 6 de setembre del 2015
JILLE 2015
Etiquetes de comentaris:
Agenda,
ALE,
Coordinadora HS,
Educació en Familia
dijous, 13 de novembre del 2014
Proyecto oro
Tinc una botiga de joguines a la volta de casa, som com de la família ja...
Son joguinaires de tota la vida, d'aquells que veuen un nen i saben que vol, i a mi m'han calao! no he deixat de mirar aparadors de joguines des que era petita, quan no pensava en tenir fills deia que en tenia ganes per tenir excusa i tornar a jugar amb joguets... Com deia m'han calat, l'altre dia va i em diu, aix! Aixo t'agradaria a tu... no puc saber que li debia fer pensar, mai he mirat res per l'estil... Però si!
La Fiebre del oro de comansi.... Iiiiiuuuuujjjuuuu!
A l'Africa també li va agradar (per sort) i cap a casa que el vam portar. Es impossible de creure però encara no l'hem obert, i fa 4 dies que el tenim!!!! (digues que l'aniversari de la Mara, que ha caigut pel mig, també ha ajudat...)
Li vaig dir a l'Africa que, per jugar be i treure-li profit, hauríem d'investigar i posar-nos en situació, o es que ella havia buscat or algun cop? o n'havia vist a algú buscar-ne...?
Vam anar cap al YouTube i el primer que ens va sortir sota buscadores de oro va ser tot un encert, al principi em deia que era un rotllo... Però a mi m'apassionava i em donava igual, vaig haver d'anar atendre a la Mara i ella volia seguir (per avançar) i no la vaig deixar, perquè? deia, "perquè HO VULL VEURE"... quan va mostrar com les plaques tectòniques van formar Califòrnia, va rebobinar i ho va veure 3 cops, jo anava comentant i explicant el que em semblava, al cap d'una estona l'Africa em va dir, ostres mama! tenies raó, al final es interessant...
Us deixo el vídeo, parla de l'or, d'on es troba, de com hi ha arribat, de les diferencies geologiques de jaciments,... estic d'acord amb l'Africa, rgeealment interessant!
Son joguinaires de tota la vida, d'aquells que veuen un nen i saben que vol, i a mi m'han calao! no he deixat de mirar aparadors de joguines des que era petita, quan no pensava en tenir fills deia que en tenia ganes per tenir excusa i tornar a jugar amb joguets... Com deia m'han calat, l'altre dia va i em diu, aix! Aixo t'agradaria a tu... no puc saber que li debia fer pensar, mai he mirat res per l'estil... Però si!
La Fiebre del oro de comansi.... Iiiiiuuuuujjjuuuu!
A l'Africa també li va agradar (per sort) i cap a casa que el vam portar. Es impossible de creure però encara no l'hem obert, i fa 4 dies que el tenim!!!! (digues que l'aniversari de la Mara, que ha caigut pel mig, també ha ajudat...)
Li vaig dir a l'Africa que, per jugar be i treure-li profit, hauríem d'investigar i posar-nos en situació, o es que ella havia buscat or algun cop? o n'havia vist a algú buscar-ne...?
Vam anar cap al YouTube i el primer que ens va sortir sota buscadores de oro va ser tot un encert, al principi em deia que era un rotllo... Però a mi m'apassionava i em donava igual, vaig haver d'anar atendre a la Mara i ella volia seguir (per avançar) i no la vaig deixar, perquè? deia, "perquè HO VULL VEURE"... quan va mostrar com les plaques tectòniques van formar Califòrnia, va rebobinar i ho va veure 3 cops, jo anava comentant i explicant el que em semblava, al cap d'una estona l'Africa em va dir, ostres mama! tenies raó, al final es interessant...
Us deixo el vídeo, parla de l'or, d'on es troba, de com hi ha arribat, de les diferencies geologiques de jaciments,... estic d'acord amb l'Africa, rgeealment interessant!
Es curios com acava, ve a dir que es gràcies a l'or que l'home es va posar a estudiar geología...
dissabte, 1 de novembre del 2014
Halloween
Aquest any ens ha donat per celebrar halloween, mira!
Ha vingut tot rodat, com de costum...
Primer va ser un petit debat al Facebook amb un amic d'aquests radicals de la csstanyada, que deia que havíem de passar dels yankees i preservar les nostres costums. No volia parlar per parlar i vaig anar a la wiki perquè em confirmés algues coses i, com no, en vaig descobrir de noves...
El resum es que totes les tradicions al voltant d'aquesta celebració venen de la epoca celta i que els nostres panellets son del segle XVIII, provenen també del nord d'europa i es feia servir com a menjar beneit en celebracions religioses.
Aquí us deixo els dos enllaços:
Halloween
Panellets
Em van agradar les històries i, clar, se les vaig explicar a les nenes que ja anaven fixant-se en les disfresses. L'Africa ho va tenir clar de seguida...: mama, vull celebrar halloween!
I al cap d'una estoneta ens va enviar un missatge una amiga/veïna candenca per proposar-nos participar en una ruta halloweriana amb el lote completo, disfresses, decoració de casa i trick or treat.
Hem fet castanyes al forn però, i les hem tret a passejar quan hem fet la ruta, la Mara, que ha decidit disfressar-se de vampira-castanyera...
Us desitjo un molt bon any!!!
Ha vingut tot rodat, com de costum...
Primer va ser un petit debat al Facebook amb un amic d'aquests radicals de la csstanyada, que deia que havíem de passar dels yankees i preservar les nostres costums. No volia parlar per parlar i vaig anar a la wiki perquè em confirmés algues coses i, com no, en vaig descobrir de noves...
El resum es que totes les tradicions al voltant d'aquesta celebració venen de la epoca celta i que els nostres panellets son del segle XVIII, provenen també del nord d'europa i es feia servir com a menjar beneit en celebracions religioses.
Aquí us deixo els dos enllaços:
Halloween
Panellets
Em van agradar les històries i, clar, se les vaig explicar a les nenes que ja anaven fixant-se en les disfresses. L'Africa ho va tenir clar de seguida...: mama, vull celebrar halloween!
I al cap d'una estoneta ens va enviar un missatge una amiga/veïna candenca per proposar-nos participar en una ruta halloweriana amb el lote completo, disfresses, decoració de casa i trick or treat.
Hem fet castanyes al forn però, i les hem tret a passejar quan hem fet la ruta, la Mara, que ha decidit disfressar-se de vampira-castanyera...
Us desitjo un molt bon any!!!
Etiquetes de comentaris:
altres cultures,
Amics,
Celebracions,
Història
diumenge, 27 de juliol del 2014
Una mica de tot
Fa dies que no dic res…
Hem obert ateneu al poble.
Per fi!
També els ha donat per ballar; per sant Jordi l’Africa es va comprar aquest llibre de música tradicional catalana,
I aquests dies es posen les seves millors gales
i dansen, sobretot , amb la cançó de l’Hereu Riera que, tot i que la versió es una mica diferent,
serveix per fer-vos la idea.
També hem vist un parell de pel·lícules
que feia anys que volia re-trobar, La historia interminable i Dentro del laberinto (aquesta darrera li vaig haver
d’explicar a la mara que passaria amb el bebe per tal d’evitar una angoixa innecessària
pel meu gust) i han donat idees noves per la nostra imaginació.
L’altre nit, que jo no tenia
cap ganes de llegir perquè era molt tard, la Mara em va demanar que inventes jo
una historia, el cert es que tampoc em venia molt de gust i vaig pensar que em
sortiria un xurro, però, encara no se com, vaig entrar. Em vaig inspirar en el
mestre de los cuentos locos i
vaig agafar els primers dos objectes que em van venir al cap: un tros de
formatge gruyère i un telescopi, de seguit es va muntar una historieta, un
formatge gruyère que volia convertir-se en telescopi perquè havia sentit a
parlar de les estrelles i es volia estar tot el dia veient-les, bé, tot el dia...,
tota la nit vull dir... vaig demanar ajuda per veure com ho podia aconseguir, i
a l’Africa se li va ocórrer que li demanes a un mag, vam trobar la manera, vam
fer una llista de personatges màgics coneguts, vam escollir i, al final,
resulta que el formatge es va quedar a casa d’unes petites magues que tenien
una gata cadascuna, que dansaven amb faldilles de colors volanderes i sabates
brillants, perquè el formatge va decidir podia esperar una mica mes a veure les
estrelles i es volia quedar a mirar aquell parell d’estrelles estranyes amb
sedes de colors i peus lluents.
També surten coses que no em
fan el pes, i aprofito per fer la contra; com ahir que vaig sentir que en uns
dibuixos que veien un pare i un fill li regalaven un diamant a la mare per que
era un regal molt preuat i volien estigues ben contenta. Els vaig posar un
reportatge de Sierra Leona, 5 minuts només, volia que sabessin quin preu real
tenen aquestes pedres que, si, pobres elles, son precioses.
Amb els clics, evidentment, segueixen. I, de tant en tant, li donen una ullada als còmics.
No soc amiga dels resums però,
aquest cop, m’ha donat per aquí...
I ja hem pogut gaudir de 4 sessions
de música improvisada en viu, amb acordions, violoncel, gralla, banjo i, per
descomptat, guitarres (segur me’n deixo algun), un luxe, vamos! També una
paellada popular, un parell de d’estones (a la inauguració i a la paellada) amb
trucs de magia de principiants i
informals i una tarda de jocs de taula, i això només en dues setmanes! :)
Amb els jocs de taula,
l’Africa segueix amb el cluedo i el monopoli, a la Mara li ha agradat molt un
que vam adquirir a la tenda gratis de la trobada de la coordi i que ens
inventem les regles perquè no en tenim les instruccions. Es un joc de normes vials,
sortim de l’escola i, de camí a casa, hem d’anar a comprar quelcom que ens ha
encomanat la mare (pel mig ens trobem stops i semàfors i em d’esperar que un
dau de dos colors ens surti verd ; suposo que guanya qui recull més
mercaderies, però nosaltres, com cadascuna té preferències d’allò que vol
comprar, ens repartim la llista de compra i quedem a casa; sovint arribem a
l’hora, la veritat es que no se com ens ho fem!
També els ha donat per ballar; per sant Jordi l’Africa es va comprar aquest llibre de música tradicional catalana,
Hi ha moments de tot, podeu
comptar, i l’altre dia, quan estaven avorrides i demanaven vídeos se’m va
ocórrer posar-les l’Asterix, s’han vist Asteix i Cleopatra i
Les 12 proves ,
aixi que ja circulen per casa històries de gals, egipcis i romans. Elles, per la seva banda, han trobat el
Dinotren, que els explica un
munt de coses i els hi encanta, desprès parlem d’hipòtesis, de carnívors, herbívors
i omnívors, de si el peix també es carn, m’expliquen que vol dir planejar (i
els sorprèn, tot i que ja ho sabien, que la mateixa paraula també vol dir fer
plans) i la Mara es munta un zoo-granja especial en que els animals van i venen
on volen i on l’elefant, que es fort i amic del tigre i el guepard, es posa
davant a la cua fent barrera per tal que aquests no es mengin la zebra i
l’ovella, que també son amigues seves i no vol pas que els altres amics els
facin cap mal...
La Mara, en acabar, em va
dir que era la historia que més li havia agradat últimament.
Amb els clics, evidentment, segueixen. I, de tant en tant, li donen una ullada als còmics.
A l’Africa abans d’ahir li va
donar per cuinar; es va trobar l’alfàbrega que tinc a la terrassa recent regada
i se li va acudir fer pesto, quan va acabar va decidir que feia espaguetis i li
va donar un toc especial afegint cireres al plat. La Mara, quan va acabar, va
dir que estava orgullosa de la germana que tenia, perquè havia fet el dinar i
li havia sortit molt i molt bo.
Veig la Mara filosofant
sobre la mort, vol saber que passarà quan es mori i que vol seguir vivint desprès
de la mort, li ve sovint; podeu comptar que li dic que d’històries se n’han
inventat moltes la gent, però que jo no li puc dir si alguna n’és certa o no.
Segur me’n deixo un munt de
les coses que ens passen...
dimarts, 13 de maig del 2014
Cooperació
M'he trobat aquesta foto amb aquesta afirmació al Facebook, he pensat que era una mostra de cooperació increíble!
I he pensat que ja comencen a la panxa, i m'he enrecordat d'en Jasper Juul...
dimecres, 7 de maig del 2014
El llibre de los cuentos locos
Ja fa temps que ens ha donar per llegir una mica al llit estant abans de dormir.
Un dels nostres habituals últimament un llibre de Rodari, el de los cuentos locos l'anomenem nosaltres. La veritat es que aquest es un compendi de 5 llibres de l'autor i, amb les nenes, els que llegim son els cuentos por telefono. No puc evitar enviar-vos una foto de contra junt amb la portada (tant de bó doni la resolució per que la llegiu...)
Contes curts i amb plantejaments, desenvolupaments i finals sorprenents.
Tant sorprenents que fins i tot la Mara gosa a llegir-me'n un (i això que no en té cap de dibuix!)... Però a la meva manera diu, i afegeix en veu baixa (només per mi) que es una mica de mentida...
A les nenes es hi agrada especialment el de l'edifici de gelat (de seguida sabreu perquè...), un edifici tot de gelat que la gent ha de menjar abans que es desfaci i es malmetí, la policia està allà per ordenar una mica: allà, que algú mengi aquella finestra!!! la cosa acaba que el metge decreta que a aquell dia a ningú li fará mal la panxa! :)
Un dels meus preferits es el del pais con el des delante, on la desnavalla serveix per fer creixer els llapisos quan els hi poses punta, i el despenjador per agafar un abric quan tens fred...
Un dels nostres habituals últimament un llibre de Rodari, el de los cuentos locos l'anomenem nosaltres. La veritat es que aquest es un compendi de 5 llibres de l'autor i, amb les nenes, els que llegim son els cuentos por telefono. No puc evitar enviar-vos una foto de contra junt amb la portada (tant de bó doni la resolució per que la llegiu...)
Contes curts i amb plantejaments, desenvolupaments i finals sorprenents.
Tant sorprenents que fins i tot la Mara gosa a llegir-me'n un (i això que no en té cap de dibuix!)... Però a la meva manera diu, i afegeix en veu baixa (només per mi) que es una mica de mentida...
A les nenes es hi agrada especialment el de l'edifici de gelat (de seguida sabreu perquè...), un edifici tot de gelat que la gent ha de menjar abans que es desfaci i es malmetí, la policia està allà per ordenar una mica: allà, que algú mengi aquella finestra!!! la cosa acaba que el metge decreta que a aquell dia a ningú li fará mal la panxa! :)
Un dels meus preferits es el del pais con el des delante, on la desnavalla serveix per fer creixer els llapisos quan els hi poses punta, i el despenjador per agafar un abric quan tens fred...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)