dissabte, 8 de maig de 2010

Recordant QUI es...

Doncs, això, de tant en quant necessitem que algú ens recordi QUI son els nostres fills. Jo feia un parell de dies que necessitava que algú em recordes que l'Àfrica ES una nena de quasi 4 anys. Suposo que a tots ens pasa, que en alguns moments se'ns oblida i esperem d'ells més del que són capaços de donar-nos, i es el que m'estava passant a mi.

Abans de nèixer la Mara, això mai m'havia passat, al poc de nèixer vaig tenir una crisi i la vaig superar ràpid, i aquesta setmana he tornat un altre cop. Semblava que l'Àfrica jugava la contra tot el dia, començant per l'hora de vestir-se: si la vull vestir jo, depresa perque la Mara esta desperta (i no se quan durarà), es vol vestir sola, si vull que es vesteixi sola perquè la Mara esta plorant perque vol dormir o ja la tinc dormida a sobre, vol que la vesteixi jo i quan me poso a vestir-la se'n va lluny per que "la pilli"...; si, ja ho se, es normal, esta jugant i es el que li toca, però... he recorregut a algún crit i alguna amenaça (si, ja se que sona fatal) del tipus, bé, tú fes el que vulguis jo marxo; i fins i tot, me entossudit en que fes alguna cosa i, encara no se ben be perquè...

Estic llegint "Usted es el primer profesor de su hijo" i fa referència al mètode Waldorf, ja faré una entrada exclusiva per aquest llibre perque m'està agradant moooolt (gràcies Sylvia); bé, doncs, just avui m'ha tocat el capítol de la disciplina, quan he vist el títol he pensat que no m'ajudarien gaire (clar, son alemans...). I, si, m'ha ajudat: m'ha recordat que la meva filla té 4 anys, que només pensa en el present i que viu en el seu món infantil, que si vull que faci alguna cosa, prediqui amb l'exemple, no demani res per sobre de les seves capacitats i em fiqui al seu mon... així de simple. No, si saber-ho ja ho sabia, però el que dic, necessitava que m'ho recordessin.

En fin, aquesta nit ens em banyat i després no volia vestir-se ni que jo la vestís, he començat a dir: tinc un vestit per una fada del bosc i no la trovo per enlloc, fada del bosc, fada del bosc, on ets? De seguida s'ha ficat a la pell de la fada i l'he vestit en un pispàs, després em conseguit que crides en veu baixa (no se com explicar-vos com es crida en veu baixa, confio en la vostra imaginació) al gegant del bosc (que era el papa) i, quan em anat a dormir, que no volia posar-se el pijama ni rentar-se les dents ha tornat l'esperit del bosc (que era jo) amb un vestit especial de punts per poder-se moure volant mentre dorm (el pijama) i que no funcionava si no tenia les dents netes... i, voilà, en 5 minuts tot llest; això si, no m'he lliurat de cantar-li una cançó nova mentre respatllava; li he cantat "Mama comprame unas botas, que las tengo rotas de tanto bailar" :S, que li farem, m'estic quedant sense repertori...

3 comentaris:

  1. Aquest post és molt valuós Sabrina, em recorda que les meves filles tenen 8 i 4 anys i que hem d'aprendre a cridar en veu baixa... Una abraçada!

    ResponElimina
  2. M'ha encantat la petita història de la fada del bosc!!!
    A vegades ( y muuuuuy a menudo!!jejeje) necessitem llegir o que ens diguin el que en el fons ja sabem no?

    Petons!! Ja tinc ganes de conèixer aquesta petita fadeta!!

    ResponElimina
  3. Gràcies pels vostres comentaris :)

    ResponElimina