dimecres, 18 de desembre de 2013

dissabte, 14 de desembre de 2013

Interès pel bé comú i importància d’estar bé amb un mateix.

Aquests dies he donat un cop d’ull a la web de la CIC, he vist que el primer dels seus principis de transformació social es aquest que titola la entrada. Jo, potser, li donaria la volta. 

Sentir-me bé amb mi mateixa i fer el que m’agrada em va portar ahir a anar veure un recital de la Nuria de Calella. La Nuria ens va regalar, a més d’un munt de veus de dones, dones que van aconseguir d'alguna manera un quarto propi per poder escriure, dos poemes de la seva pròpia collita, dos poemes que, si a mi m’hagués envaït també l’esperit de la Julia Shakespeare, podria haver escrit jo mateixa, paraula per paraula.

Anar ahir a veure la Nuria, em va portar a fer una troballa. Vaig descobrir un noi prim i desgarbat, despistat i amb pinta de somiatruites que, segons la Nuria de la llibreria Pròleg de Barcelona, va riure tant com jo durant el recital. Aquest noi, en un moment de la vetllada que vam gaudir en intimitat després de la posada en escena, em va parlar del regal que havia demanat pel seu 20è aniversari. Va fer una crida als seus cercles per tal que li llegissin en veu alta la novel·la de La plaça del diamant de la Mercè Rodoreda assegut en una cadira a la mateixa plaça en que va inspirar l’autora. Hauríeu de veure com m’explicava que era el súmmum que un munt de veus anònimes donessin vida a la colometa, la colometa, el personatge anònim per excel·lència deia, anònim per si i anònim perquè no ha transcendit internacionalment per l’idioma en el que s’ha escrit... va començar i no va parar. Em va encisar des de el minut 0:10 i ja el tinc fitxat al meu cervell per enredar-lo en algun que altre projecte. N’estic segura que s’avindrà, la gent, quan sent aquesta passió per quelcom, li agrada escampar-la pels 4 vents. O en son més de 4 els vents...?
Us deixo una foto d'anit, no em puc resistir... La Núria estava preciosa...

Es evident que enriquir-me jo i enriquir el meu mon, significa enriquir el mon de les meves filles... De fet, no em vaig poder resistir... qualsevol llibreria es tota una temptació pero aquesta en particular... Va caure un llibre per cadascuna, potser us explicaré com han anat... 

divendres, 13 de desembre de 2013

Socialització

Acabo de fer una entrada sota la etiqueta de socialització i sembla que, en principi, no hi té massa a veure.

Socialització es un terme que sovint empleem per fer-ne diferents usos. Jo m'he apropat a la wiki i n'he extret aquest:

La socialització és el procés psicosocial mitjançant el qual un individu adquireix les normes de conducta, els valors imperants i la cultura d'un determinat grup social. De durada variable, el procés es concentra en els primers anys de vida, quan hi ha més aprenentatge per imitació. Després queda integrat dintre l'educació.

Amb la socialització es produeix la transmissió dels diferents rols i creences entre generacions, tot i que no exclou el canvi social. Els agents de socialització poden ser molt diversos: família, escola, mitjans de comunicació...

Se sol distingir entre socialització primària, que prové de l'entorn més immediat del nen en els seus primers anys de vida (escola bressol i família), la secundària, on s'amplien els agents i poden aparèixer conflictes de valors o la conformitat amb els nous aprenentatges i idees, i la terciària, que es produeix mitjançant xarxes lliurement triades.
 
Segons aquesta definicio el primer ens socialitzador es la familia (com no podía ser d'altre manera) i l'escola es un més que, entenc, pot ser complementat i/o substituits per molts d'altres.
 
Entec com a socilització també, l'interès dels infants per compendre i integrar-se en el mon en el que vivim i m'agrada molt comprobar que el canvi social no n'està exclòs de la definició...

Així que, em regiro el bloc i en canvio unes poquetes... :)

Tiene un plazo de un mes para presentar alegación

Això es el que va dient l'Africa cada cop que se'n recorda...

Que d'on ho ha tret? Li agrada escotar el contestador i fa uns dies una empresa de recursos de multes ens va deixar un missatge informant-nos de no se quina denuncia d'aparcament i la forma de contractar els seus serveis... suposo que algú més haurà rebut trucades d'aquestes.

El cas es que no me'l deixa borrar i se'l va escoltant...

Ves que no acabi entenent de termes jurídics i administratius abans del que pogues preveure...

diumenge, 24 de novembre de 2013

L'Africa i les desenes

Quan estava capficada en els materials Montessori, vaig construir aquesta taula, la de les desenes, aquí l’enllaç a l’entrada.

L’Africa li va fer una mica de cas un parell de dies, no va entendre les desenes i es va cansar ràpid… Jo, secretament, encara tenia la idea que en algun moment ho reprendria i l’ajudaria a entendre-ho…
L’Africa va preguntant coses, va aprendre a comptar primer fins al deu, desprès al 15, desprès a 20, 30 i d’aquí va saltar als 60 (que son els segons que té un minut)… Els números dels autobusos penso que també han ajudat. I, per descomptat, els euros i el joc de botigues.

El cas es que ahir em va proposar un joc, diga’m un número de dos… jo li vaig dir el 82 i em va respondre, el vuit i el dos :), així vam estar una estoneta, amb el seixanta i el setanta encara s’entrebanca una mica... Després va trucar a son pare i li va proposar el joc per telèfon, després de tres o quatre nombres, sento que diu: 101? No papa, del 99 cap abaix. I a la poca estona: si papa, això ho he après avui…
No me’n vaig saber estar. Li vaig haver de dir: no Africa, no ho has après avui, avui t’has adonat que ja ho saps.

No ho trobeu fascinant?

Potser encara la fem servir per alguna cosa la taula... ;)

dilluns, 18 de novembre de 2013

Claudio Naranjo al 1r Congrès de homeschooling a Chile

El passat cap de semana va ser el primer congrès nacional d'educació a casa (homeschooling) a Chile.

Claudio Naranjo els va fer arribar aquesta salutació. Jo no puc afegir res al que diu aquest home.

 
* està afegit sota l'etiqueta d'amics (entre d'altres), no es que consideri que el Sr. Naranjo ho es (tampoc que no ho sigui). Faig servir aquesta etiqueta perque una amiga preuada era a aquell congres i l'enllaç al video va ser rebut de persones molt agradables per mi.

diumenge, 17 de novembre de 2013

Comencem a escriure música?

Fa un parell de setmanes les nenes estaben jugant amb uns fils encerats que ens va regalar una amiga el nadal passat (la navidad pasada... cuanto tiempo ya!, dime que nos vemos pronto...), el cas es que la Mara va fer aixó:

Si, ja se, a molts us semblarà un xurro, però resulta que la Mara es filla meva i jo aquí vaig veure una clave de sol i, sense pensar-hi massa, ho vaig dir: mira, una clave de sol! L'Africa, que quan vol no se li escapa ni una, va preguntar... Que es això de la clave de sol? Jo vaig parar i vaig intentar respondre el més senzill possible i sense dir cap mentida... a vegades em resulta extremadament complicat això. Li vaig dir que la música també s'escrivia, que no es feia amb lletres, que tenia el seu propi codi i que la clave de sol formava part d'aquest codi. El que li va interessar llavors (com no podia ser d'altre manera) es perquè algú es voldria complicar així la vida (bé, aquesta es la meva interpretació, ella em va preguntar perquè servia escriure la música), li vaig respondre que pel mateix que per escriure les paraules, per que algú que no les hagués sentit les podes saber, en aquest cas, per que algú pogués tocar una música sense haver-la escoltat mai. Ella ja ho sabia que s'escrivia, n'estic segura, sempre ens apropem a qualsevol músic o banda que ens trobem...

Es veu que li va interessar el tema, la música li ha interessat sempre, tenim diversos instruments a casa que ,encara que ningú sap com fer que sonin bé, no perdem l'esperança d'aconseguir-ho algun dia... Em va preguntar com es feia per escriure música... li vaig dir que jo ho havia fet a l'escola, però que no ho recordava gaire bé i que, de tota manera, no creia que ho hagués aprés com per ensenyar-li, que li podia dir que la música s’escrivia sobre cinc línies, que a això li deien pentagrama, que la clave de sol era com un símbol per saber com es deien els altres símbols.... va voler veure un pentagrama i una clave de sol i amb l'ajuda del Sr. Google vam trobar aquesta pàgina. La veritat es que va ser tot un encert això de la clave de sol... ens ha permès començar pel principi... Ho vam deixar aparcat, ara no recordo ni perquè, i ahir ho vam rependre.

 No vam estar més de 15 minuts a la pàgina, ens van explicar molt senzill qué es un pentagrama i una clave de sol, ens van ensenyar on s'escriuen i com sonen les 7 notes i ens van parlar del ritme i el metrònom. Aquí ens vam plantar. Em va sortir cantar algunes cançons als diferents ritmes que la pàgina mostrava... Ara l'Africa no vol continuar fins que no aconsegueixi un metrònom (espero que no siguin massa cars). Després l'Africa anava cantant el doremifasollasi, li vaig dir que podríem provar de buscar les notes a les campanes... o al piano... (no us penseu... es un òrgan d'aquests casios que hi havia quan jo era petita)... no cuajó, jejeje, però jo vaig agafar la flauta (que aquesta encara recordo com fer-la sonar) i després de fer l'escala, l'Africa em va demanar unes proves... l'escala al revés, nomes fins el sol, del sol al do, seguit i rapid amun i avall, fins i tot vaig provar de tocar alguna cançó que se'ls acudia... (no vaig aconseguir passar de les 2 o 3 notes inicials). M'agrada veure que té les mateixes coses que jo al cap... quan vaig dir ¿saps amb que molaria trobar les notes?... va respondre el mateix que jo pensava... amb la guitarra :) estic segura que algun dia ho aconseguirem, jo porto desitjant-ho des de que tinc la seva edat... (sospito que les seves ganes no son més que un reflexe de les meves, pero bueno...)

 Bé, em va donar per imprimir el pentagrama, moltes vegades i em fet una llibreta, l'Africa ja ha començat a practicar la clave de sol. Li vaig oferir buscar-la puntejada (si, a mi també se'm acudeixen tasques escolars) i em va mirar com un bitxo raro, està clar que la idea no li va semblar encertada.

 (ni us imagineu com m'agradaria posar-vos aquesta foto del dret, però no penso perdre ni un minut més intentant-ho...)

La Mara portava tot el matí amb l’harmònica... li va regalar l'abuelo el dimarts per l'aniversari. L'Africa em va dir: mama, la mara es més petita, no ha practicat tant com jo (l'abuelo també li va regalar una harmònica a ella al seu moment) i toca millor... sona bé el que toca. Li vaig haver d'explicar que no només es tracta de practicar amb algunes coses, que hi ha a qui li es més fàcil fer una cosa que l'altre, que a ella li es més fàcil enfilar-se i per això ha de practicar menys, que, es probable, que hagi de practicar més per tocar l’harmònica com la Mara...

Com va acabar la cosa? La Mara va voler agafar l’arbre musical i vam estar tota la tarda posant música que ens agradava al portàtil.

Continuarà... o no, ves a saber.

dimarts, 10 de setembre de 2013

JILLE 2013


 

Què vol dir poble sobirà si no s'accepta la sobirania de les persones?
Pel dret a decidir com volem educar els nostres fills.

  
A Catalunya hi ha centenars de famílies que, d'una manera conscient i en coherencia amb la seva filosofia de vida, han decidit ocupar-se de la formació escolar dels fills en primera persona. El Homeschooling és una pràctica que ja té una certa tradició alnostre país, com en tants altres països d'Europa i del món on està perfectament permès, regulat i, a vegades, fins i tot recompensat.
 

El nombre de famílies que a Catalunya es fan aquest plantejament i se sumen a aquesta opció educativa va creixent dia a dia. I el nombre de famílies que per aquest motiu estan essent perseguides i obligades a escolaritzar tot traint els seus principis, per desgràcia, també. Ja és ben curiós -per no dir greument incongruent- que en un moment com el que representa que estem vivint a Catalunya, el mateix govern que reivindica un just dret a decidir i que camina cap a la sobirania d'un poble, negui la sobirania i el dret a decidir en aspectes tan fonamentals de la vida als individus d'aquest poble. És de debò que se sent la dignitat d'un país, la sobirania d'una comunitat? I no es té cap mena de sensibilitat vers la sobirania i la dignitat de famílies tan responsables que estan disposades a fer girar tota la seva vida al voltant de l'educació dels seus fills?!

 
Sí, l'Administració Pública ha d'assegurar el dret de l'infant a l'educació i té l'obligació de vetllar-ne la qualitat; doncs que ens ajudi enlloc de posar-nos pals a les rodes. Perquè el que està clar és que el Homeschooling no és un caprici ni un delicte, és pura coherència amb unes conviccions molt profundes i fermes. I els que hem escollit aquesta opció abans canviaríem de país que de parer. Se sap que tots els canvis històrics i legislatius vénen després d'un canvi social i a vegades després de moltes persecucions, víctimes i sacrificis. Els que un dia són delinqüents perseguits després són homenatjats i reconeguts. En aquest cas estem parlant d'infants. No volem pòstums reconeixements. Volem estalviar als nostres fills haver de "lluitar"o de "resistir en la clandestinitat" per uns drets que és evident que tard o d'hora s'hauran de reconèixer.

dimarts, 25 de juny de 2013

El bloc

Fa gairebé un any que no faig cap entrada. 

Quan va semblar que teníem clar que, de moment, això d'anar a l'escola no anava amb nosaltres, vaig començar a llegir blocs. Masses dubtes, masses inseguretats, en un mateix i, per descomptat, el la capacitat de l'infant. Tinc un bon recull d'activitats, recursos, cançons, reflexions, enllaços,... d'aquells temps desats al disc dur... per quan toqui... no ho llegeixo mai, segur que alguns ja han passat...

Ara em recorda un pot de llet de fórmula que vaig comprar i desar al rebost a l'inici de la lactància de l'Africa, un inici prou problemàtic. La funció d'arquell pot, era la de donar-me la seguretat de que, en cas que el meu cos fos incapaç d'oferir-li l'aliment en un moment de demanda, la meva filla no patís de gana. Al cap d'uns mesos vaig regalar aquell pot sense encetar a una amiga que en feia servir. :) encara no he esborrat la carpeta titulada "Educació" de l'ordinador. Quin títol, eh?

Vaig llegir, com tots clar, debatre en foros i en persona i ho segueixo fent, com no? I es va anar formant i transformant la meva opinió.

Entre mig, va néixer la Mara i jo vaig sentir la necessitat de fer coses per l'Africa, de fer-les i ensenyar-les. Em semblava just mostrar el que feia igual que havia vist el que feien els altres. 
La idea del diari també em va seduir, no ho faria per mi (no han tingut massa sentit per mi els diaris, tret d'uns mesos a l'adolescencia), pero tenir un recull en cas d'haver-me de justificar davant instàncies superiors tampoc semblava mala cosa.

Pero sempre havia tingut un regust d'exhibicionisme.

Mica en mica em vaig veure trencant moments per fer una foto, desconectant per instants de les meves filles, en "veure" una entrada pel bloc... I sentint, cada cop mes que el que feia era exhibir-me i exhibir-les. I tot plegat va fer que el bloc perdés interès per mi.

Aquests dies he pensat en ell, en la funció que va complir. El bloc i tots els materials que feia.

Necessitava demostrar als demés que, tot i que creia en la capacitat de la mainada per procurar-se els coneixements que necessiten, jo feia coses. Encara que només fos per si...

No se que passarà amb el bloc ara. Com era, dubto que torni a ser. :) aquelles necessitats han desaparegut, de moment...

Pero no descarto que apareguin altres coses. Tampoc ho prometo ;)

Petons a tots