Summerhill

Gràcies a la web/blog/forum Crecer en Libertad, he descobert aquest video i he volgut compartir-lo amb vosaltres.

Casilda Rodrigañez

Aquí teniu la primera part (de 7 -quan acaba aquesta primera el Youtube us proposa la resta-) d'una xerrada que fa la Casilda Rodrigañez. Veure-ho tot es llarg (prop d'un quart d'hora cada vídeo) però val realment la pena. Diu moltes coses molt interessants respecte de la criança i de la dona, però a mi el que més m'ha arribat es el tema dels límits i la complaença.

Dels límits diu que es donen perquè vivim en un entorn inadequat per l’infant i es important que el nen conegui que el que esta malament es aquest entorn. Ens hem de fer els seus còmplices, entendre’ls, intentar trobar una solució per resoldre les seves necessitats i, sobretot, ajudar-los a veure que ells no son dolents, que no hi ha res dolent en el seu desig, que es l’entorn el culpable.

Parla de no prohibir ni ordenar res a l’infant, simplement informar-lo, el pots informar de les normes socials, dels perills, ...

Per altra banda diu que una criatura quan se la tracta amb complaença es complaent perquè es un sistema que es retroalimenta.

El que es un absurd per nosaltres, per les criatures es molt i molt important, encara que només ho sigui per comprovar que els seus desitjos son escoltats i atesos.

Si el nen es complagut per norma, quan un dia li diguis que no ho pots fer, et creu i ho accepta, perquè sap que es veritat, per petit que sigui.

M’agrada també la definició de complaença que dona. Diu que complaença es plaer amb (amb castellà s’assembla moltísim més), satisfer els desitjos de la persona que t'estimes et dona plaer...

També diu que les funcions de domini son artificials i que podem criar els nostres fills perfectament sense dominar-los.

Per pensar-hi. I molt.

Més sobre pintura

Aquests dies m'ha donat per aquí, que hi farem! Segur que després estic mesos sense mencionar-la...

Tinc pendent fer-vos un resum sobre un llibre "Usted es el primer profesor de su hijo" que em vaig comprar ja fa uns mesos, però mentrestant us faig fent comentaris parcials :)

Es un llibre escrit per una mestra d’infantil Waldorf. Hi ha un capítol dedicat a la pintura, que es el que ara us comentaré.

Recomana, com una de les millors experiències per un nen petit, pintar amb aquarel•les sobre un paper humit, que li dona moviment a la pintura. Només calen 3 colors, els bàsics, això si, la pintura ha de ser de primera qualitat i de colors intensos, groc daurat, blau cobalt i vermell carmesí, en tubs. També indica que el paper sigui d'alt gramatge i el pinzell pla, d’alemanys 8mm d'ample.

S'ha de començar fent servir només un color, se suposa que els nens veuran QUE els suggereix aquest color, trobaran tonalitats més fosques, altres més clares, amb contornS diluïts (gràcies al paper mullat i al tipus de pinzell).

Quan ja hagin experimentat amb els 3 colors per separat, cal oferir-li dos colors alhora per tal que descobreixin que passa quan aquests es combinen...

El dibuix i els nens

Fa un parell d'anys una amiga va començar a parlar-me del dibuix i els nens petits; que si no els havíem de felicitar, ni de dibuixar,... Jo, tenia arguments prou convincents (almenys per mi) per rebatre totes les seves recomanacions: li dic molt bé perquè es una expressió meva... li faig dibuixets petits perquè ella m'ho demana,...

En arribar a aquest punt, em va recomanar que visités aquesta web. Va estar tota una revelació i, de sobte, vaig entendre tot el que m’havia estat intentant explicar. Us recomano que doneu una volta per la web i, sobretot, que us mireu els enllaços de l’apartat de documents (especialment els articles sobre la "semiologia de la expresión").

Resumint una mica per sobre us diré que segons aquesta teoria, tots els nens de tot el mon (independentment de races, classes socials, etc, etc) fan els mateixos tipus de dibuixos i que, aquests dibuixos, tenen la mateixa evolució.

Defensen que el dibuix es una necessitat interna del nen i no una forma d’expressió, almenys al inici.

Recomanen no dibuixar res als nens, perquè intenten imitar-nos i, en no surti’ls-hi, es frustren, també insisteixen en no preguntar-li que es el que esta dibuixant, perquè no estan dibuixant res, de fet no han pensat que poden dibuixar alguna cosa i, en aquell moment els deixa descol•locats i després els pot condicionar en dibuixos futurs...

Bé, una lectura imprescindible, trobo (també us recomano el document sobre els llibres)