Nota (16/11/2013)

Nota afegida el 16 de novembre de 2013.



M'agradaria que el que llegiu a partir d'aquí només ho prengueu com una constatació que els nens i les nenes no necessiten cap guía per apendre, cap guía que no busquin o puguin trobar ells mateixos, que tampoc treu que se la volguem oferir. Potser que alguns dels recursos us serveixin si el vostre fill o filla (o alumne) tenen les mateixes inquietuds, encara que us he de dir que no els necessiteu, si els he trobat jo o les meves filles, fácilment els trobareu vosaltres o ells si els deixeu...



dimecres, 23 de setembre de 2015

(darle) La vuelta al cole

Em ve molt de gust compartir amb vosaltres l'article que un bon amic ha publicat al diari local La Plazuela el passat 18 de setembre:


Parece un momento propicio para ponerse a pensar en la educación ahora que casi todo el mundo vuelve al cole – no sólo el alumnado y el profesorado, padres y madres vuelven también ya que el calendario escolar, de un modo u otro, marca los ritmos de la sociedad entera. Nada nos parece más natural que la escuela; y sin embargo nuestro sistema escolar obligatorio es un invento relativamente reciente. Nace a principios del siglo XIX en el Estado Prusiano y se extiende e implanta en occidente con una velocidad asombrosa. Su objetivo explicito era claro: formar empleados para el inmenso aparato estatal que requería el nuevo modelo político, formar trabajadores que alimentasen las fábricas que sustentaban el nuevo modelo productivo y tener soldados en la reserva para batirse el cobre en las guerras imperialistas que la historia dejaba entrever en el horizonte. Las academias de infantería y las nuevas penitenciarías que empezaban a proliferar sirvieron de modelo para esta increíble obra de ingeniería social. Su pretexto, el igualitarismo y la libertad ilustradas. Sus recetas de aprendizaje, la segregación por grupos de edad, un currículum pre-establecido, graduado y por materias, exámenes y calificaciones. Y así nació y ha continuado la escuela con unos pocos cambios – no tantos - hasta hoy.

Nada nos parece más natural que la escuela, nada menos cuestionado que el colegio; su pertinencia, la necesidad que de ella tenemos todas las sociedades, casi nunca es puesta en tela de juicio. La escuela es fuente de progreso, de desarrollo, de libertad, de cultura. Y sin embargo al mismo tiempo es difícil encontrar a quien se sienta plenamente satisfecho con ella. El porcentaje de fracaso escolar en nuestro país – y en casi todos – es alarmante, la conflictividad y violencia en las aulas resulta ya en muchos casos ingobernable, cada vez más chavales y chavalas son diagnosticados con síndromes y patologías que sólo tienen sentido dentro de ese modelo escolar concreto y que por ello no es descabellado pensar que son producidos por la propia institución escolar y la dificultad creciente que niños y niñas experimentan al intentar encajar en ella. Gran parte del profesorado está quemado, desencantado o deprimido, y una importante cantidad de alumnos y alumnas, estresados o aburridos como ostras. Y es que el mundo que habitamos no es ya la Prusia del siglo XIX, los niños y las niñas no son del siglo XIX, las habilidades necesarias hoy no son las del siglo XIX, pero cada mañana niños y niñas de todo el mundo, maestros y profesoras, viajan en el tiempo y pasan unas cuantas horas en la Prusia del siglo XIX. Este año se ha dado a conocer un documento llamado Manifesto15 que promueve la reforma de los sistemas educativos. Según este texto la situación actual es que se está intentando enseñar a niños 3.0 con un sistema educativo 1.0, y nos da unas claves para entender qué tipo de educación sería adecuado a las nuevas generaciones y pertinente en la era digital de la información. Se trata de una educación democrática, autodirigida por los alumnos, flexible, libre de exámenes y sin un currículo predeterminado. ¿Pero esto es posible? ¿cómo saber si podría funcionar?

Es bien sabido –pues los medios se encargan periódicamente de repetírnoslo machaconamente– que España obtiene uno de los peores resultados en el informe Pisa, que mide la calidad y eficiencia de los sistemas educativos de diferentes países. El país mejor calificado por ese informe es Finlandia. allí los alumnos tienen menos horas de clase, hay menos alumnos por clase, los profesores están mejor pagados y son una de las profesiones con más prestigio. Los currículos son flexibles y abiertos, también los grupos. El alumnado tiene más responsabilidades y libertades dentro del ámbito escolar. No hay prácticamente exámenes y desde luego nunca para los niños y niñas de menor edad. ¿Qué hacemos ante esta situación? ¿Mirar a Finlandia? No, que va, la receta para España es más de lo mismo: fijar, determinar y cerrar aún más el currículo, aumentar la ratio profesor alumno, reducir el sueldo al profesorado, aumentar controles y exámenes, dar más peso a las calificaciones y menor responsabilidad al alumno en su propio proceso de aprendizaje. Einstein definía la locura como hacer una y otra vez lo mismo esperando obtener resultados diferentes. Está claro que según Einstein en España – y en casi todo el mundo – estamos locos.

Y sin embargo lo que parece una locura es cuestionar el cole, intentar cambiarlo. Pero la realidad es que la Unesco lleva ya unos años pidiendo una reforma global radical del sistema educativo que responda a las características de un nuevo tiempo; su modelo está ya definido, y no se parece en nada al actual, y sí mucho a las diferentes alternativas educativas que desde hace décadas vienen desarrollándose. Se parece mucho más a las propuestas del Manifesto 15 que a la Prusia del XIX. ¿Pero cuáles son estas alternativas educativas? Son las que nos muestran que no sólo otra educación es posible, sino que ya está sucediendo en muchos lugares, las que nos prueban que sí, que funciona, de forma diferente a la escuela convencional.
Ahora que casi todo el mundo vuelve al cole, familias de todo el mundo – y aquí en España también – celebran la Jornada internacional por las libertades educativas (JILLE). Se trata fundamentalmente de familias cuyos hijos aprenden fuera del sistema escolar, sin escuela, en casa, o también en diferentes escuelas libres, activas, democráticas, en comunidades de aprendizaje y otras experiencias la mar de interesantes. Niños que no van al cole, que aprenden con sus familiares, amigos y vecinos, niños y niñas que van a escuelas en las que no hay horarios, ni asignaturas, ni exámenes, chavales y chavalas que desarrollan libremente sus propias capacidades guiados por su curiosidad, siguiendo sus pasiones, acompañados de adultos a los que trasmiten su entusiasmo. Es de estas alternativas de donde bebió Finlandia, y a donde mira la Unesco; Sumerhill, Sudbury, el Pesta, Waldorf, pedagogías holísticas, aprendizaje autónomo sin escuela, educación comunitaria o grupos de aprendizaje.

Cada año la Asociación por la Libre Educación (ALE) promueve dos encuentros de alternativas educativas en España. Los últimos dos años se han celebrado en Condemios, Toledo y Cuenca. En ellos se reúnen familias y personas de todo el Estado que de un modo u otro andan embarcados en proyectos alternativos a la escuela convencional, y dónde nunca faltan invitados de otros países. Este año contamos de nuevo con la participación – entre otros muchos ponentes – de Derry Hanam. Derry es un inspector de educación Inglés jubilado, su carrera empezó como profesor impulsor de un modelo democrático educativo dentro de la escuela pública inglesa, y a día de hoy sigue siendo su principal objetivo para toda la educación pública de Europa. Fue asesor del gobierno finlandés para su reforma educativa. Como inspector defendió las escuelas libres de Summerhill y Sudbury, así como el derecho a la educación en casa y el aprendizaje autónomo sin escuela. Pero su propósito fundamental es una escuela pública nueva, democrática, libre. Cada año es mayor el número de maestros y maestras, profesores y profesoras, de la escuela pública que participan en los encuentros de alternativas educativas y por las libertades en la educación. Muchos estuvieron con Derry y todos de acuerdo en que otra escuela no sólo era posible, sino necesaria.

F. Orozco Jabato

dijous, 13 de novembre de 2014

Proyecto oro

Tinc una botiga de joguines a la volta de casa, som com de la família ja...

Son joguinaires de tota la vida, d'aquells que veuen un nen i saben que vol, i a mi m'han calao! no he deixat de mirar aparadors de joguines des que era petita, quan no pensava en tenir fills deia que en tenia ganes per tenir excusa i tornar a jugar amb joguets... Com deia m'han calat, l'altre dia va i em diu, aix! Aixo t'agradaria a tu... no puc saber que li debia fer pensar, mai he mirat res per l'estil... Però si!

La Fiebre del oro de comansi.... Iiiiiuuuuujjjuuuu!


A l'Africa també li va agradar (per sort) i cap a casa que el vam portar. Es impossible de creure però encara no l'hem obert, i fa 4 dies que el tenim!!!! (digues que l'aniversari de la Mara, que ha caigut pel mig, també ha ajudat...)

Li vaig dir a l'Africa que, per jugar be i treure-li profit, hauríem d'investigar i posar-nos en situació, o es que ella havia buscat or algun cop? o n'havia vist a algú buscar-ne...?

Vam anar cap al YouTube i el primer que ens va sortir sota buscadores de oro va ser tot un encert, al principi em deia que era un rotllo... Però a mi m'apassionava i em donava igual, vaig haver d'anar atendre a la Mara i ella volia seguir (per avançar) i no la vaig deixar, perquè? deia, "perquè HO VULL VEURE"... quan va mostrar com les plaques tectòniques van formar Califòrnia, va rebobinar i ho va veure 3 cops, jo anava comentant i explicant el que em semblava, al cap d'una estona l'Africa em va dir, ostres mama! tenies raó, al final es interessant...

Us deixo el vídeo, parla de l'or, d'on es troba, de com hi ha arribat, de les diferencies geologiques de jaciments,... estic d'acord amb l'Africa, rgeealment interessant!



Es curios com acava, ve a dir que es gràcies a l'or que l'home es va posar a estudiar geología...

dissabte, 1 de novembre de 2014

Halloween

Aquest any ens ha donat per celebrar halloween, mira!
Ha vingut tot rodat, com de costum...

Primer va ser un petit debat al Facebook amb un amic d'aquests radicals de la csstanyada, que deia que havíem de passar dels yankees i preservar les nostres costums. No volia parlar per parlar i vaig anar a la wiki perquè em confirmés algues coses i, com no, en vaig descobrir de noves...

El resum es que totes les tradicions al voltant d'aquesta celebració venen de la epoca celta i que els nostres panellets son del segle XVIII, provenen també del nord d'europa i es feia servir com a menjar beneit en celebracions religioses.
Aquí us deixo els dos enllaços:
Halloween
Panellets

Em van agradar les històries i, clar, se les vaig explicar a les nenes que ja anaven fixant-se en les disfresses. L'Africa ho va tenir clar de seguida...: mama, vull celebrar halloween!

I al cap d'una estoneta ens va enviar un missatge una amiga/veïna candenca per proposar-nos participar en una ruta halloweriana amb el lote completo, disfresses, decoració de casa i trick or treat.

Hem fet castanyes al forn però, i les hem tret a passejar quan hem fet la ruta, la Mara, que ha decidit disfressar-se de vampira-castanyera...

Us desitjo un molt bon any!!!

diumenge, 27 de juliol de 2014

Una mica de tot

Fa dies que no dic res…

No soc amiga dels resums però, aquest cop, m’ha donat per aquí...

 
Hem obert ateneu al poble. Per fi!

 
 

I ja hem pogut gaudir de 4 sessions de música improvisada en viu, amb acordions, violoncel, gralla, banjo i, per descomptat, guitarres (segur me’n deixo algun), un luxe, vamos! També una paellada popular, un parell de d’estones (a la inauguració i a la paellada) amb trucs de magia  de principiants i informals i una tarda de jocs de taula, i això només en dues setmanes!  :)

Amb els jocs de taula, l’Africa segueix amb el cluedo i el monopoli, a la Mara li ha agradat molt un que vam adquirir a la tenda gratis de la trobada de la coordi  i que ens inventem les regles perquè no en tenim les instruccions.  Es un joc de normes vials, sortim de l’escola i, de camí a casa, hem d’anar a comprar quelcom que ens ha encomanat la mare (pel mig ens trobem stops i semàfors i em d’esperar que un dau de dos colors ens surti verd ; suposo que guanya qui recull més mercaderies, però nosaltres, com cadascuna té preferències d’allò que vol comprar, ens repartim la llista de compra i quedem a casa; sovint arribem a l’hora, la veritat es que no se com ens ho fem!

També  els ha donat per ballar; per sant Jordi l’Africa es va comprar aquest llibre de música tradicional catalana,

 I  aquests dies es posen les seves millors gales i dansen, sobretot , amb la cançó de l’Hereu Riera que, tot i que la versió es una mica diferent, serveix per fer-vos la idea.

Hi ha moments de tot, podeu comptar, i l’altre dia, quan estaven avorrides i demanaven vídeos se’m va ocórrer posar-les l’Asterix, s’han vist Asteix i Cleopatra  i Les 12 proves ,  aixi que ja circulen per casa històries de gals, egipcis i romans.  Elles, per la seva banda, han trobat el Dinotren, que els explica un munt de coses i els hi encanta, desprès parlem d’hipòtesis, de carnívors, herbívors i omnívors, de si el peix també es carn, m’expliquen que vol dir planejar (i els sorprèn, tot i que ja ho sabien, que la mateixa paraula també vol dir fer plans) i la Mara es munta un zoo-granja especial en que els animals van i venen on volen i on l’elefant, que es fort i amic del tigre i el guepard, es posa davant a la cua fent barrera per tal que aquests no es mengin la zebra i l’ovella, que també son amigues seves i no vol pas que els altres amics els facin cap mal...

 També hem vist un parell de pel·lícules que feia anys que volia re-trobar, La historia interminable   i Dentro del laberinto (aquesta darrera li vaig haver d’explicar a la mara que passaria amb el bebe per tal d’evitar una angoixa innecessària pel meu gust) i han donat idees noves per la nostra imaginació.

 L’altre nit, que jo no tenia cap ganes de llegir perquè era molt tard, la Mara em va demanar que inventes jo una historia, el cert es que tampoc em venia molt de gust i vaig pensar que em sortiria un xurro, però, encara no se com, vaig entrar. Em vaig inspirar en el mestre de los cuentos locos  i vaig agafar els primers dos objectes que em van venir al cap: un tros de formatge gruyère i un telescopi, de seguit es va muntar una historieta, un formatge gruyère que volia convertir-se en telescopi perquè havia sentit a parlar de les estrelles i es volia estar tot el dia veient-les, bé, tot el dia..., tota la nit vull dir... vaig demanar ajuda per veure com ho podia aconseguir, i a l’Africa se li va ocórrer que li demanes a un mag, vam trobar la manera, vam fer una llista de personatges màgics coneguts, vam escollir i, al final, resulta que el formatge es va quedar a casa d’unes petites magues que tenien una gata cadascuna, que dansaven amb faldilles de colors volanderes i sabates brillants, perquè el formatge va decidir podia esperar una mica mes a veure les estrelles i es volia quedar a mirar aquell parell d’estrelles estranyes amb sedes de colors i peus lluents.

La Mara, en acabar, em va dir que era la historia que més li havia agradat últimament.

 També surten coses que no em fan el pes, i aprofito per fer la contra; com ahir que vaig sentir que en uns dibuixos que veien un pare i un fill li regalaven un diamant a la mare per que era un regal molt preuat i volien estigues ben contenta. Els vaig posar un reportatge de Sierra Leona, 5 minuts només, volia que sabessin quin preu real tenen aquestes pedres que, si, pobres elles, son precioses.

Amb els clics, evidentment, segueixen. I, de tant en tant, li donen una ullada als còmics.

A l’Africa abans d’ahir li va donar per cuinar; es va trobar l’alfàbrega que tinc a la terrassa recent regada i se li va acudir fer pesto, quan va acabar va decidir que feia espaguetis i li va donar un toc especial afegint cireres al plat. La Mara, quan va acabar, va dir que estava orgullosa de la germana que tenia, perquè havia fet el dinar i li havia sortit molt i molt bo, jo, es clar, li vaig donar la raó i vaig afegir que estava molt més bo que molts dinars que feia la mama, :) i ella  també em va donar la raó a mi.

Veig la Mara filosofant sobre la mort, vol saber que passarà quan es mori i que vol seguir vivint desprès de la mort, li ve sovint; podeu comptar que li dic que d’històries se n’han inventat moltes la gent, però que jo no li puc dir si alguna n’és certa o no.  A mi m’ha donat per pensar si la ciència no es una forma de creença més, la creença d’aquells que creuen que tot s’ha d’entendre i ha de tenir una explicació “lògica”.  També sobre la vida i la gent, ahir la nit, per exemple, va dir que l’ascensor era com una persona perquè ens portava, que a vegades tenia problemes i no ens podia portar, igual que les persones, que a vegades tenen problemes i no poden fer quelcom... jo li vaig preguntar si tot i així li agradava l’ascensor i em va respondre: claaaaar!

Segur me’n deixo un munt de les coses que ens passen...

dimecres, 4 de juny de 2014

Estimar o no les plantes


Vam tenir un incident fa uns dies, i m’ha fet pensar-hi...

Les nenes estaven en un entorn respectuós, amb les amigues, i amb nosaltres clar, les mares i/o pares. Quan dic un entorn respectuós em refereixo a un lloc on s’espera que la mirada vers el mon i la societat (i per mi per tant, vers l’infant) sigui diferent.

M’entristeix profundament que les “transformacions”, a vegades, només siguin superficials i, ni tan sols siguem capaços d’adonar-nos, i estem tan pagats de les nostres idees i de nosaltres mateixos que ens creiem que tenim la veritat sobre els altres (això també em fa pensar en el que miro jo dels demés... que un botó no sempre es una mostra de res...). Crec que no serveix de res canviar els valors si no es canvien les maneres, si els valors no van acord amb els actes.

Explico una mica...

Les nenes estaven jugant, van començar a agafar branques d’una planta (fonoll), van començar menjant una mica i van acabar tallant bastant i deixant-la a sobre una taula; el cert es que les mares estàvem xerrant (fent aquesta socialització que tant sovint ens manca) i no ens vam adonar; algú va venir a avisar-nos i nos vam intervenir. A mi ja m’hagués estat be que qui fos, amb respecte, li expliques les seves idees a les meves filles; però si aquella persona decideix fer-me intervenir, jo decideixo quin es el meu discurs (perquè ja en tinc un des de que va néixer).

Jo li vaig dir a les nenes, aquestes plantes son d’aquests senyors i no volen que les talleu... Les persones que em van “amonestar”, no van trobar adient la meva explicació i van començar a dir-me que aquelles plantes eren de tots, que els hi havia d’explicar que les plantes eren essers vius que mereixien un respecte...jo els vaig respondre que al camp no hagués passat res si haguessin tallat aquells trossets de planta per jugar, que el bosc ho regenera tot, però vam seguir sense entendre’ns, i jo em vaig indignar, es més que probable que fos per aquest motiu que no ens entenguéssim, des de l’enfrontament la gent no s’escolta perquè no surten els motius veritables. Em vaig indignar perquè aquestes persones no s’adonaven que demanaven respecte vers un esser viu (una planta) i no en tenien cap vers la relació d’una mare amb la seva filla, ni amb la capacitat d’ambdues “d’estimar el medi”;  em vaig sentir jutjada i encarrilada... com a tot arreu, un seguiment del mon patriarcal (perquè, a més, eren dos homes i més grans que jo).  I  em dol trobar-me’l en un moviment que parla en femení: la imposició de valors, la superioritat d’idees i l’alliçonament.

Vaig voler explicar-los desprès com veig jo les coses, amb la calma, però no va poder ser; suposo això que escric es amb la intenció que ho puguin llegir (ells o altes que pensin com ells) i en pensin una miqueta... Espero ser capaç de plasmar tot el que volta pel meu cap.

Aquests homes sembla que pensin que les meves filles no estimen les plantes, ni seran mai capaces d’estimar-les si jo no els hi inculco aquest amor. Jo crec que l’amor i el respecte no s’inculquen, neixen, es guanyen.  Aquests homes creuen que l’ús que ells fan de les plantes es el que s’ha de fer. Podem cultivar plantes si després hem de fer una infusió o un dinar, o per tractar una malaltia o una ferida, però no per arrencar-les i jugar-hi, perquè es més important l’aliment del cos que el de l’esperit, la utilitat que l’esbarjo.

Quan les nenes juguen amb fonoll aprenen a conèixer-lo, veuen les seves fulles, oloren el seu aroma i, en aquest cas i com saben que es menja, també el saborejen. Per mi es evident que no poden tallar aquelles plantes perquè, qui les ha plantat, ja n’ha pensat un us. I així els hi faig saber, vull que sàpiguen que els seus interessos no son ni millors ni pitjors que els dels altres, i a l’inrevés. Al camp, les plantes son perquè hi son i qualsevol pot fer-ne l’ús que vol, un altra cosa es que aquest us faci mal a la terra o no.

Juguen sovint amb les plantes al camp, un dia van arrencar totes les flors d’un arbust, l’arbust va quedar “soso”, les flors a terra, però l’arbust seguia viu i ja en tornaran a sortir de flors, jo crec que a la natura això no li fa cap mal, les nenes, a mes, se’n van adonar quan van acabar, i un altre dia, en un altre lloc, van voler deixar unes poques de flors... (en un parc tampoc es permet això, i també en coneixen els motius); els porcs senglars arrenquen plantes senceres... Si tots féssim el mateix... diuen, si tots féssim el mateix tots gaudiríem i respectaríem més els espais naturals, això es el que jo dic. Les meves filles son les primeres que s’indignen quan veuen que tallen un arbre d’aquells indrets on gaudeixen amb la natura (crec que d’aquí a voler conservar qualsevol espai natural encara que no el gaudeixin ara, hi va un pas).

Elles saben que son essers vius, han vist com neixen a casa, les han cuidat, s’han mort sense que les fem servir per res, a casa serveixen per adornar i quan es moren es compren més. Han vist com les gates les destrossen i se les mengen (potser també tenim que ensenyar els gats a cuidar altres essers vius), jo a les gates els hi he deixat un parell de jardineres, ara hermes, a les que tinc pensat anar plantant quelcom, perquè a elles els agrada i no crec que destrueixin pas la humanitat per això.

Per mi es important que la meva filla conegui els motius de les prohibicions, els reals. Que la gent pren les seves decisions i s’han de respectar, igual que els demés han de respectar les d’ella. Si l’africa decideix plantar quelcom per jugar a cuines i ho fa ella, o em demana que l’ajudi i jo m’hi avinc, faré respectar la seva planta pel seu ús igual com faré respectar el valor d’us que li han atorgat a altre planta en l’altre indret. També crec que la meva filla serà capaç de deixar tastar la planta a qui vulgui si no li treuen massa (per això respecto i entenc el motiu d’aquestes persones per demanar cura).

La setmana següent, quan tornàvem cap a aquell indret, jo vaig pensar en l’incident i vaig callar, suposo a l’africa també li va passar, perquè, just abans d’entrar, que vaig comprar tabac, em va dir: tu saps que el tabac surt d’una planta mama?, Jo: si, es clar; A: i tu saps la de plantes que han de plantar perquè fumeu tots? i la d’arbres que han de tallar per posar-hi totes aquestes plantes?, crec que hauríeu de deixar de fumar! Tots!

Amb això, la meva filla em va demostrar que som uns egoistes i que només pensem que allò que ens satisfà a nosaltres es l’única satisfacció possible que es pot treure dels recursos que tenim; les demès no en son prou vàlides i per tant son jutjables i han de esser reconduïdes.

Em fa mal que la gent segueixi sense confiar en la capacitat dels nens per descobrir les coses per si mateixes, que el joc es segueixi considerant una activitat “de segona”.

Ha sortit una entrada prou crítica, i sembla un atac a aquells homes, que es el mes llunyà al que desitjo. La critica i l’atac es per les actituds que ens surten,  sovint a mi mateixa, la imposició d’idees i valors propis com els bons i legítims, quelcom que he patit des de la infància, i amb mi procuro esser mes critica que amb ningú, perquè reconec que la meva influencia en les meves filles es major. Vull creure que soc critica amb les actituds dels altres perquè son mes fàcils de veure des de la distancia i que em serveixen per mirar-me-les en mi.

Amb això vull demanar disculpes si ofenc algú amb el meu discurs, la idea final es ofendre idees i no persones, idees que em ressonen a un mon que vull que sigui vell, que les idees son caduques i les persones les poden canviar. També em veig donant lliçons amb aquest discurs i aquí ja no se pas quina justificació donar...

dimarts, 3 de juny de 2014

Un altra de socialització

Ha tocat, aquests dies estem vivint tota una demostració del que es la nostra societat

Ahir per la nit va caure aquest video a les meves mans i se'ls vaig posar a les nenes. 
No hem anat a cap manifestació per Can Vies, pero elles alguna cosa havien sentit per aquí i per allà






Quan acabavem l'Africa m'ha dit: menys mal mama que nosaltres no vam anar
No vaig poder estar-me'n de respondre-li que això es justament el que volen, que tinguem por, ens quedem a casa i així puguin seguir fents les mateixes coses que fan.