Nota (16/11/2013)

Nota afegida el 16 de novembre de 2013.



M'agradaria que el que llegiu a partir d'aquí només ho prengueu com una constatació que els nens i les nenes no necessiten cap guía per apendre, cap guía que no busquin o puguin trobar ells mateixos, que tampoc treu que se la volguem oferir. Potser que alguns dels recursos us serveixin si el vostre fill o filla (o alumne) tenen les mateixes inquietuds, encara que us he de dir que no els necessiteu, si els he trobat jo o les meves filles, fácilment els trobareu vosaltres o ells si els deixeu...



dimecres, 4 juny de 2014

Estimar o no les plantes


Vam tenir un incident fa uns dies, i m’ha fet pensar-hi...

Les nenes estaven en un entorn respectuós, amb les amigues, i amb nosaltres clar, les mares i/o pares. Quan dic un entorn respectuós em refereixo a un lloc on s’espera que la mirada vers el mon i la societat (i per mi per tant, vers l’infant) sigui diferent.

M’entristeix profundament que les “transformacions”, a vegades, només siguin superficials i, ni tan sols siguem capaços d’adonar-nos, i estem tan pagats de les nostres idees i de nosaltres mateixos que ens creiem que tenim la veritat sobre els altres (això també em fa pensar en el que miro jo dels demés... que un botó no sempre es una mostra de res...). Crec que no serveix de res canviar els valors si no es canvien les maneres, si els valors no van acord amb els actes.

Explico una mica...

Les nenes estaven jugant, van començar a agafar branques d’una planta (fonoll), van començar menjant una mica i van acabar tallant bastant i deixant-la a sobre una taula; el cert es que les mares estàvem xerrant (fent aquesta socialització que tant sovint ens manca) i no ens vam adonar; algú va venir a avisar-nos i nos vam intervenir. A mi ja m’hagués estat be que qui fos, amb respecte, li expliques les seves idees a les meves filles; però si aquella persona decideix fer-me intervenir, jo decideixo quin es el meu discurs (perquè ja en tinc un des de que va néixer).

Jo li vaig dir a les nenes, aquestes plantes son d’aquests senyors i no volen que les talleu... Les persones que em van “amonestar”, no van trobar adient la meva explicació i van començar a dir-me que aquelles plantes eren de tots, que els hi havia d’explicar que les plantes eren essers vius que mereixien un respecte...jo els vaig respondre que al camp no hagués passat res si haguessin tallat aquells trossets de planta per jugar, que el bosc ho regenera tot, però vam seguir sense entendre’ns, i jo em vaig indignar, es més que probable que fos per aquest motiu que no ens entenguéssim, des de l’enfrontament la gent no s’escolta perquè no surten els motius veritables. Em vaig indignar perquè aquestes persones no s’adonaven que demanaven respecte vers un esser viu (una planta) i no en tenien cap vers la relació d’una mare amb la seva filla, ni amb la capacitat d’ambdues “d’estimar el medi”;  em vaig sentir jutjada i encarrilada... com a tot arreu, un seguiment del mon patriarcal (perquè, a més, eren dos homes i més grans que jo).  I  em dol trobar-me’l en un moviment que parla en femení: la imposició de valors, la superioritat d’idees i l’alliçonament.

Vaig voler explicar-los desprès com veig jo les coses, amb la calma, però no va poder ser; suposo això que escric es amb la intenció que ho puguin llegir (ells o altes que pensin com ells) i en pensin una miqueta... Espero ser capaç de plasmar tot el que volta pel meu cap.

Aquests homes sembla que pensin que les meves filles no estimen les plantes, ni seran mai capaces d’estimar-les si jo no els hi inculco aquest amor. Jo crec que l’amor i el respecte no s’inculquen, neixen, es guanyen.  Aquests homes creuen que l’ús que ells fan de les plantes es el que s’ha de fer. Podem cultivar plantes si després hem de fer una infusió o un dinar, o per tractar una malaltia o una ferida, però no per arrencar-les i jugar-hi, perquè es més important l’aliment del cos que el de l’esperit, la utilitat que l’esbarjo.

Quan les nenes juguen amb fonoll aprenen a conèixer-lo, veuen les seves fulles, oloren el seu aroma i, en aquest cas i com saben que es menja, també el saborejen. Per mi es evident que no poden tallar aquelles plantes perquè, qui les ha plantat, ja n’ha pensat un us. I així els hi faig saber, vull que sàpiguen que els seus interessos no son ni millors ni pitjors que els dels altres, i a l’inrevés. Al camp, les plantes son perquè hi son i qualsevol pot fer-ne l’ús que vol, un altra cosa es que aquest us faci mal a la terra o no.

Juguen sovint amb les plantes al camp, un dia van arrencar totes les flors d’un arbust, l’arbust va quedar “soso”, les flors a terra, però l’arbust seguia viu i ja en tornaran a sortir de flors, jo crec que a la natura això no li fa cap mal, les nenes, a mes, se’n van adonar quan van acabar, i un altre dia, en un altre lloc, van voler deixar unes poques de flors... (en un parc tampoc es permet això, i també en coneixen els motius); els porcs senglars arrenquen plantes senceres... Si tots féssim el mateix... diuen, si tots féssim el mateix tots gaudiríem i respectaríem més els espais naturals, això es el que jo dic. Les meves filles son les primeres que s’indignen quan veuen que tallen un arbre d’aquells indrets on gaudeixen amb la natura (crec que d’aquí a voler conservar qualsevol espai natural encara que no el gaudeixin ara, hi va un pas).

Elles saben que son essers vius, han vist com neixen a casa, les han cuidat, s’han mort sense que les fem servir per res, a casa serveixen per adornar i quan es moren es compren més. Han vist com les gates les destrossen i se les mengen (potser també tenim que ensenyar els gats a cuidar altres essers vius), jo a les gates els hi he deixat un parell de jardineres, ara hermes, a les que tinc pensat anar plantant quelcom, perquè a elles els agrada i no crec que destrueixin pas la humanitat per això.

Per mi es important que la meva filla conegui els motius de les prohibicions, els reals. Que la gent pren les seves decisions i s’han de respectar, igual que els demés han de respectar les d’ella. Si l’africa decideix plantar quelcom per jugar a cuines i ho fa ella, o em demana que l’ajudi i jo m’hi avinc, faré respectar la seva planta pel seu ús igual com faré respectar el valor d’us que li han atorgat a altre planta en l’altre indret. També crec que la meva filla serà capaç de deixar tastar la planta a qui vulgui si no li treuen massa (per això respecto i entenc el motiu d’aquestes persones per demanar cura).

La setmana següent, quan tornàvem cap a aquell indret, jo vaig pensar en l’incident i vaig callar, suposo a l’africa també li va passar, perquè, just abans d’entrar, que vaig comprar tabac, em va dir: tu saps que el tabac surt d’una planta mama?, Jo: si, es clar; A: i tu saps la de plantes que han de plantar perquè fumeu tots? i la d’arbres que han de tallar per posar-hi totes aquestes plantes?, crec que hauríeu de deixar de fumar! Tots!

Amb això, la meva filla em va demostrar que som uns egoistes i que només pensem que allò que ens satisfà a nosaltres es l’única satisfacció possible que es pot treure dels recursos que tenim; les demès no en son prou vàlides i per tant son jutjables i han de esser reconduïdes.

Em fa mal que la gent segueixi sense confiar en la capacitat dels nens per descobrir les coses per si mateixes, que el joc es segueixi considerant una activitat “de segona”.

Ha sortit una entrada prou crítica, i sembla un atac a aquells homes, que es el mes llunyà al que desitjo. La critica i l’atac es per les actituds que ens surten,  sovint a mi mateixa, la imposició d’idees i valors propis com els bons i legítims, quelcom que he patit des de la infància, i amb mi procuro esser mes critica que amb ningú, perquè reconec que la meva influencia en les meves filles es major. Vull creure que soc critica amb les actituds dels altres perquè son mes fàcils de veure des de la distancia i que em serveixen per mirar-me-les en mi.

Amb això vull demanar disculpes si ofenc algú amb el meu discurs, la idea final es ofendre idees i no persones, idees que em ressonen a un mon que vull que sigui vell, que les idees son caduques i les persones les poden canviar. També em veig donant lliçons amb aquest discurs i aquí ja no se pas quina justificació donar...

dimarts, 3 juny de 2014

Un altra de socialització

Ha tocat, aquests dies estem vivint tota una demostració del que es la nostra societat

Ahir per la nit va caure aquest video a les meves mans i se'ls vaig posar a les nenes. 
No hem anat a cap manifestació per Can Vies, pero elles alguna cosa havien sentit per aquí i per allà






Quan acabavem l'Africa m'ha dit: menys mal mama que nosaltres no vam anar
No vaig poder estar-me'n de respondre-li que això es justament el que volen, que tinguem por, ens quedem a casa i així puguin seguir fents les mateixes coses que fan.

dimarts, 13 maig de 2014

Cooperació


M'he trobat aquesta foto amb aquesta afirmació al Facebook, he pensat que era una mostra de cooperació increíble!

I he pensat que ja comencen a la panxa, i m'he enrecordat d'en Jasper Juul...

dimecres, 7 maig de 2014

El llibre de los cuentos locos


Ja fa un temps que ens ha donar per llegir una mica al llit estant abans de dormir.

Un dels nostres habituals últimament un llibre de Rodari, el de los cuentos locos l'anomenem nosaltres. La veritat es que aquest es un compendi de 5 llibres de l'autor i, amb les nenes, els que llegim son els cuentos por telefono. No puc evitar enviar-vos una foto de contra junt amb la portada (tant de bó doni la resolució per que la llegiu...)




Contes curts i amb plantejaments, desenvolupaments i finals sorprenents.



Tant sorprenents que fins i tot la Mara gosa a llegir-me'n un (i això que no en té cap de dibuix!)... Però a la meva manera diu, i afegeix en veu baixa (només per mi) que es una mica de mentida...


A les nenes es hi agrada especialment el de l'edifici de gelat (de seguida sabreu perquè...), un edifici tot de gelat que la gent ha de menjar abans que es desfaci i es malmetí, la policia està allà per ordenar una mica: allà, que algú mengi aquella finestra!!! la cosa acaba que el metge decreta que a aquell dia a ningú li fará mal la panxa! :)

Un dels meus preferits es el del pais con el des delante, on la desnavalla serveix per fer creixer els llapisos quan els hi poses punta, i el despenjador per agafar un abric quan tens fred...




dissabte, 3 maig de 2014

Todos quieren ser un Gatojazz

Sembla va de videos aquests dies...

Aquest es l'actual hit a casa... :)

dijous, 1 maig de 2014

Una curiositat

Un amic ha enllaçat aquest video al facebook... :) i m'ha agradat!


La deixo sola pel carrer?

Ahir en parlava amb una amiga, he deixat algún cop baixar a l'africa  a comprar a la botiga que tinc just al costat de la porta sola, l'atre dia volia anar al xino a comprar gometes d'aquelles per fer pulseres... no ha de creuar cap carrer, eren les 19h, un trajecte ple de gent, trobo a l'Africa més que capaç de realitzar al tasca, pero em feia cosa... em feia cosa que el trobés algún salvador

La meva amiga m'ha enviat aquest enllaç: la peor madre de america.
es llarguet, pero de debo trobo que val la pena que el llegiu sencer

Jo vaig començar a anar a l'escola sola amb 7 o 8 anys (l'edat de l'Africa), no havia de creuar cap carrer, això si, vivía en un barri força insegur i, tot i aixi, mai em va pasar res, ni a mi ni a les altres nenes que feien com jo, la veritat es que el cami no el feia mai sola, encara que no troves ningú conegut, no anava per carrers solitaris, ni ho feia a "deshores", es lamentable que ara el que faci por es que un policía o una persona que desconfii d'un nen sol, per protegir-lo el pugui retenir...

I edito, perque una altra amiga, sense saber que jo estic en aquestes coses també enllaça les opinions al respecte d'algú força respectat per mi: http://asociacionolea.blogspot.com.es/2014/04/francesco-tonucci.html