Nota (16/11/2013)

Nota afegida el 16 de novembre de 2013.



M'agradaria que el que llegiu a partir d'aquí només ho prengueu com una constatació que els nens i les nenes no necessiten cap guía per apendre, cap guía que no busquin o puguin trobar ells mateixos, que tampoc treu que se la volguem oferir. Potser que alguns dels recursos us serveixin si el vostre fill o filla (o alumne) tenen les mateixes inquietuds, encara que us he de dir que no els necessiteu, si els he trobat jo o les meves filles, fácilment els trobareu vosaltres o ells si els deixeu...



dijous, 3 abril de 2014

Trobada de primavera d'ALE

Falten ja només un parell de setmanes per la trobada d'ALE, us deixo el cartell amb les xerrades i activitats que circula per la xarxa



I aquí una entrada al bloc d'ALE per si us animeu a venir i voleu saber que heu de fer ;)


dilluns, 24 març de 2014

Formació acord amb les conviccions morals



ALE comparteix a través de facebook aquesta foto amb l'afirrmació que veieu extreta de la constitució.

Sembla extrany que afirmin que la garanteixen  quan el més sensat seria dir que haurien de garantir-la.




Deixo pendent una entrada explicant en quins punts la moral que es despren del tipus de formació que es dona des de l'escola està en contra dels meus principis.

diumenge, 23 març de 2014

L'escola i l'aprenentatge


Ojo! Aquesta es preveu una entrada llarga… son diverses coses que han anat passant aquests dies i suposo m’han fet pensar en un dels motius pels que no m’agrada l’escola actual, la que tenim a prop.

Ahir una amiga em va dir que volia parlar amb mi, de la seva filla i l’escola. A la nena sempre li han avorrit alguns temes, tot just ara es comença a interessar per aquelles coses que s’entossudeixen en que aprengui i diuen que el seu ritme es lent; la proposta que li fan per solventar-ho es realment inadmissible sota el seu criteri –que jo comparteixo; la mare no està preocupada pel ritme o nivell d’aprenentatge de la nena, però si per que el seu pas per l’escola sigui per ella el més agradable possible i també perquè no perdi la confiança en si mateixa i les ganes d’aprendre.

Ella ha decidit encarregar-se que la nena agafi el ritme i em va explicar els seus “problemes”, tenia totes les decisions preses, però em demanava idees i la meva opinió

Un d’ells es la comprensió lectora... no m’estranya, una nena que ha aprés a llegir perquè l’han obligat, s’assembla molt a l’Àfrica, es duen 19 dies i li agrada grimpar pels arbres i fer tombarelles com ella, semblen dos micos juntes...

Ella deia que la seva filla sap fer coses que diu que no sap fer i em posava un exemple d’una pregunta a l’aire que no era capaç de contestar perquè, segons la nena no sabia la resposta, i que després va poder donar preguntada de forma individual, acompanyada en els diferents passos per resoldre-la.

Vaig recordar-me a mi mateixa aquell mateix matí. Estava en un grup, algú va explicar una transacció economica en 4 frases, jo vaig pensar que no sabia de que parlava i no ho entenia i de sobte em vaig aturar: soc comptable i m’he dedicat molts anys al mon de l’empresa, la reunió no era especialitzada en el tema i jo no havia escoltat be cap de les frases que havia dit perquè estava pensant ara no recordo en que, el noi va dir: segur no s’entén fàcil explicat així ràpid... i era cert, perquè la atenció no estava centrada en allò i pensem que no ho sabem, jo no hagués pogut contestar gairebé cap pregunta feta d’aquella afirmació en aquell moment.

L’Àfrica un dia va llegir una frase sencera d’un conte nou, primer una paraula, després la segona, desprès la primera i la segona, desprès la tercera, desprès la 1a, la 2a i la 3a, desprès la 4a i la 1a, la 2a, la 3a i la 4a... no va perdre el fil de la frase en cap moment. Ningú li va demanar que ho fes ni li va dir com fer-ho; estàvem a l’autobús va llegir aquesta frase, va tancar el llibre i no ha tornat a llegir (que si a escriure alguna paraula o frese curta, ja amb boli o el teclat), i diu que no en sap. També diu que no coneix les minúscules quan el que passa es que li costa més reconèixer-les. Potser hi ha qui pensa que hauria de motivar-la, d’exigir-li esforç, però soc de la convicció que les motivacions venen soles... quan toca, encara que no tenen perqué ser totalment “intrínseques” i segur van in crescendo si es van satisfent. Fa un parell de setmanes estàvem a casa d’una amiga, van treure un joc, el cluedo, :) de lògica, m’encanta! Jugava d’adolescent a casa d’uns amics. A més de lògica al cluedo, encara que poc, has de llegir (i la majoria de paraules estan escrites en minúscula), allà vam jugar en equip i no ho va necessitar; però un altra amiga ens ha passat aquest joc i per jugar les tres no queda un altre que ella llegeixi o es fixi en les lletres (que ja ha trobat els seus atajos per no llegir la paraula sencera), i a l’africa li agrada... sospito perquè aconsegueix enganxar-me del tot.

No sé com ajudar-la amb això de la comprensió lectora a la meva amiga, ella anirà a la biblioteca i la treballarà mitjançant els jocs que li proposin els llibres (aprofito per demanar-vos suggeriments).

Tampoc arriba al ritme de mates... s’estan aprenent les taules de multiplicar; diu que la nena es queixa que encara no han acabat amb les sumes i ja estan barrejant-les amb les multiplicacions... desconec si intenten fer veure a les criatures que multiplicar es una simplificació d’una suma repetitiva (a la meva època no ho feien o ho feien d’una forma tan poc insistent comparat amb la memorització de la taula que jo no ho recordo), el que està clar es que amb aquesta nena no ho aconsegueixen perquè pensa que son dues coses diferents. A més l’avorreix.... Li vaig dir que es més que probable que la nena no entengui de que va la pel·lícula, que allà li posen un munt de números amb unes relacions entranyes que no sap bé perquè van junts, ni quin sentit té seguir aquesta lógica , que jo no em sé les taules de multiplicar senceres, que a algunes quantitats arribo mitjançant dues operacions, y en canvi em se de memòria multiplicacions més enllà de la del 10 que ningú m’ha obligat a memoritzar (12x12 per exemple, em surt la resposta automàtica ni sé perquè). Li vaig parlar del decanomio i de com em vaig enganxar més d’un hora jugant amb ell al taller de mates de los canela: un llençol blanc a terra, una tira horitzontal a dalt amb les barretes de perles de l’1 al 10, un altra a la dreta vertical, també amb les barres de l’1 al 10. Es comença la primera tira, d’esquerra a dreta, en el sentit de l’escriptura, i es veu que et demana el taulell: tira vertical de 1, agafes les barretes de l’1 a horitzontal diu 1 dons 1, aqui 2, doncs 2 perles de una aqui 3,..., es pasa a la següent linia, s’agafen les de dos, aqui dalt diu que hem de posar 1, aqui 2, aqui 3,... (espero explicar-ho clar si us interessa el procediment, si no demaneu), quan va estar tot escampat em vaig posar a jugar... vaig canviar alguns grups de perles de lloc, les tres de 2 les vaig posar on les dos de 3, i vaig tornar a deixar al lloc, vaig canviar els quadrats pels quadrats, les 4 barretes de 4 pel quadrat de 16... (i vaig veure una diagonal de quadrats), vaig canviar els grups de perles per les equivalències en valor (les dos de 1 per una de 2,...), vaig posar a sota les fitxes de la taula de Pitàgores (que es exactament el mateix que aquesta exposició però amb les fitxes del números, que amb lo de la diagonal de quadrats i el nom de la taula s’endevina d’on surt lo de hipotenusa al cuadrado, altra cosa amb el que val la pena jugar)... en definitiva, vaig veure un munt de coses, moltes que ja sabia en teoria però que em va deixar flipada, i suposo aquesta dona ho va notar. Li vaig dir que als 10 dies ja tenia els materials a casa (per si quan els necessites no els pogués comprar em vaig dir al seu dia, però la veritat es que volia tenir aquell joc a prop). Em va proposar venir a casa a que la nena jugues al decanomio amb mi, em va dir que potser l’Àfrica també aprendria coses... :) li vaig respondre que això seria un dany col·lateral que jo hauria d’assumir.  No gossaria intentar mostrar-li això a l'Africa, ni a cap nen que no estigues interessat (que no diu que no em poses a jugar davant d'ella si em vingues de gust), pero em sembla bona cosa fer-lo servir per ajudar una criatura que ja l'estan obligant a aprendre quelcom i aixo la pot ajudar a fer-ho. De lo dels danys col·laterals només dir que no seria jo si no hagués fet aquest acudit...

Em va donar per recordar una conversa que vaig escoltar fa un parell d’anys al tramvia, una adolescent d’entre 13-15 anys que li deia al seu pare que la setmana següent tenia 2 exàmens del renaixement, un a història i a l’altre a art... vaig pensar, per fi! I suposo el seu pare va pensar el mateix perquè va dir, que bé, no? I la nena va contestar, que va! Es un lio, perquè m’he d’estudiar noms, dates i coses diferents però molt semblants... ¡¿?!

Quin sentit té això? Com es pot separar el coneixement així? Com es que segueixen fent-ho?, a aquesta noia, pobra, d’una forma tan descarada que sembla una burla. Una època d’esplendor en tots els camps, en el que tot té relació amb tot, la situació històrica i política, l’art, la ciència, tot el que ha arribat fins avui de matemàtica, pintura,llenguatge, música, astronomia, física, química, arquitectura, anatomia,... tot ha passat per aquí  junt i al mateix moment.  A la música hi ha matemàtica (per tant a la matemàtica pot haver-hi música) i a la pintura i a la natura (per tant amb la matemàtica es pot mirar de reproduir la natura –com ens va ensenyar a fer da vinci per exemple-), relacions es poden trobar de totes entre totes, normalment els noms que arriben fins avui en dia son gent que treballava el coneixement des de diferents camps alhora i de forma conjunta.

També ahir vaig parlar amb unes noies sobre l’escola (no sé si soc jo que sempre acabo igual o que la gent ja em busca per burxar-me, una mica de tot suposo... el peix que es mossega la cua) i tot que estan bastant en sintonia amb els meus pensaments deien que elles s’ho van passar bé a l’escola, en general, que no recorden demanar de quedar-se a casa... jo també era així, a mi m’estava bé i m’agradava, hi havia les amigues i m’interessaven i m’agradaven moltes coses que se’m proposaven; altres però eren avorrides i hi havia moltes normes molestes, tot així compensava i, a més, sempre trobava alguna cosa en que entretenir-me; tampoc se’m donava malament i no se si es que no m’intressava massa moure’m o la mama i la iaia havien fet be la feina amb allò de cuidado i estigues quieta.

L’escola et pot obrir molt camins, ho fa de fet, però també els tanca, sovint al mateix temps que els obre. Quin sentit té tenir dades del coneixement si no s’obre la porta a entendre’l? Com es pot continuar aquest coneixement, o reinventar-lo o qüestionar-lo si no s’entén, si no es veuen les connexions ni les relacions amb la vida i el que ens envolta? Com pots donar-li valor? Com pots entendre quelcom si no hi jugues (d’una o altra forma), si només ets un espectador obligat a mirar allò que et volen mostrar? Com pots no voler jugar amb una cosa intrigant i viva que permet jugar tant si la coneixes com si no? Com pots arribar a creure que aprendre no es divertit? Com podem negar als nens i a nosaltres mateixos aquesta possibilitat de jugar amb el coneixement de forma oberta amb l’excusa de buscar una productivitat que resulta totalment improductiva?

Jo no vaig tenir prous oportunitats per aprofundir en l’aprenentatge a aquest nivell, potser les tinc ara, o potser sempre han estat i no les he sabut (o no m’ha interessat del tot) trobar mai, es una llàstima veure que l’escola podria tenir-ne la capacitat i en desaprofita l’oportunitat, trobo difícil que una escola els hi pugui oferir a les meves filles ara mateix i em fa neguit pensar quantes portes seré capaç d’obrir (o ajudar a obrir) i no tancar,...

dimarts, 18 març de 2014

Sembla que tinguis 6 anys!


Quan tenia a l’Africa sola tot era molt fàcil. No es complicat complaure una criatura si es el que desitges i tens el temps per fer-ho (que era el meu cas); no vaig necessitar cap llibre que em digues com l’havia de parlar o com m’havia de controlar, tot i que llegir llibres mai està de més.

Quan va néixer la Mara la cosa va canviar, atendre dos infants vol dir que no pots donar-los a tots dos tot allò que desitges, deixes de poder complaure plenament els teus fills i aquí es on els llibres es van començar a fer necessaris, perquè (per art de màgia) van començar a aparèixer les frustracions i, amb elles, totes aquelles coses que no ens agraden que es faci als nens (crits, xantatges, amenaces), ni moltes ni molt dures, però més que cap.

Llibres per  veure com es podia solucionar, Jesper Juul, Naomi Aldort, el de como hablar para que te escuchen... van estar genials en part, t’ajuden a fixar-te en les teves debilitats a pensar-hi i també et dona eines... el problema es que no acaba de funcionar i, no sé les demés, jo sento que fallo. En aquest sentit, aquests llibres son horribles, perquè poden augmentar la frustració.

Em va costar algun temps explicar-me una historia que em fes estar millor amb mi mateixa, perquè es precisament aquesta frustració el que provoca el meu mal estar. Així que em vaig demanar si jo voldria que les meves filles tinguessin una mare perfecte... i la resposta va ser no. Prefereixo que tinguin una mare amb tota la seva humanitat, que s’enfada com elles (sense entendre perquè en aquell moment), que juga, riu i plora. Això no treu, però, que una vulgui fer mal a les seves filles i tingui petits truquillos per solventar el tema...

Ahir parlava amb una amiga d’un d’aquests truquillos i li va agradar tant que he pensat en compartir-lo amb vosaltres, perquè (realment) es una coseta senzilla i pot trencar el malestar del moment a l’instant.

Es pels casos en que poso el piloto automático i vaig deixant anar bestiesa rere bestiesa, en aquests moments una veu dins meu em diu... para! que fas? ... mentre jo continuo: xacaxacaxa... hi un moment que aquesta veu diu... has de parar això! troba la manera...

Durant una temporada la manera bona d’acabar era: Jo Africa! Sembla que tinguis 6 anys!!!
L’Africa llavors contestava: mama... tinc 6 anys!! I la resposta era: ah! A vegades se m’oblida... llavors res, no em facis cas! :) i l’Africa reia.
Un altre truc efectiu es deixar anar una paraula estrambótica o un gest comic (o tots dos alhora): "em quedo turuleta de la leche", "no veus que me da el telele?", ...
Quan tenim xerrades intento explicar-li el que em passa: jo voldria poder fer cas a les dues tota l’estona, m’agradaria poder jugar amb elles sense haver de parar per fer el menjar (a mi també m’agradaria dir: mama, un got de llet!!! i que el got apareixes) i no m’entusiasma fer les coses de casa i que, a vegades, no poder fer res de tot això fa que m’enfadi... i que ja veu que no te a veure amb ella.

Diria que espero que ho entengui, però la veritat l'unic que espero es que mai dubti que l'estimo.

diumenge, 16 març de 2014

dissabte, 15 març de 2014

L'esperit aquarel·la...

... que ens ha envaït!!!!


Dilluns passat la Sophie ens va proposar un taller d’aquarel·les al seu Arte Libre; aquí ens regala aquest petit vídeo de l’estoneta que allà vam passar.

I a nos, ens va envair l’esperit, així, tal qual, cada dia una estoneta... i per botó una mostra :)





dilluns, 3 març de 2014

Matinada montessoriana

Ja fa un temps que vaig re-decorant casa nostra; fa un parell de mesos em vaig trobar davant el munt de material montessori que tinc a casa i es va plantejar la possibilitat de donar-lo o vendre’l de segona mà... a mi em feia cosa i vaig entendre que me’ls vaig comprar per mi aquells materials... m’encanten! Així que vaig decidir fer-los servir d'objectes de decoració...



Ahir em vaig quedar sola sense les nenes i vaig aprofitar per fer allò que gairebé mai poden fer les mares: RES! Potser es per això que quan les nenes van arribar una tenia prou energia per elles, això es important... no sé si recordeu que les meves filles son nocturnes, també en els seus aprenentatges diguem-n'he més formals.


Les gates van passejar pels prestatges alts i, a vegades, els hi agrada tirar el que es troben; ahir van tirar l’abac i l’Africa el va agafar, no es el primer cop que l’agafa des de que "està exposat", ja un dia em va demanar perquè es feia servir i va voler veure com ho feia jo, em va dir: a veure suma 23 i 23 (que com 23 es el seu nombre favorit ja en sabia el resultat)


Ahir el va agafar, va tocar algunes cosetes, i em va dir: tu pots ensenyar-me a sumar? Jajaja, puc assegurar que no m’esperava això, jo, en la meva linia, li vaig dir que ho podia intentar... se li va il·luminar la cara, "de debò?! Perquè quan em diguin quant es tant dividit entre tant, per exemple,  jo pugui respondre?" :) li vaig dir que sumar no era dividir, que no sabia si es podria dividir fent servir l’àbac, que jo no l’havia fet servir mai i ho hauria de descobrir, però que ho podria intentar també, per enmig d'aquestes respostes meves va deixar anar, clar, que dividir es repartir... Em va demanar sumar 15 vegades  100 i em va sortir fàcil i desprès va venir la divisió: 9 (que jo esperava dividís entre un numero petit i anar fent tants montonets de boletes com indiqués el divisor) i a la nena només se li acudeix dir-me 1000...!!!!

Li vaig dir que no sabia fer el que em demanava amb l’abac. Que hauria de partir cada boleta en mil trossos per donar-li a cadascú 9 trossets de boleta, que ella no s’adonava de quant podien suposar mil trossos i que, si volia, li podia ensenyar coses que l’ajudessin a entendre-ho,  :) estava prou animada com per demanar-me que si-us-plau ho fes, així que vaig anar al calaix de l’arsenal i vaig tornar amb el cubell de perles de 1000 i les fraccions (sent sincera, bastant sorpresa, i com quant estàs a punt de fer un exàmen...): aquelles 9 boletes havien de repartir-se entre totes i cadascuna d’aquestes 1000 a parts iguals, ningú pot tenir més pastis perquè sinó l’altre es queixa (això us puc assegurar que ho entén a la perfecció), després li vaig ensenyar les fraccions, li vaig dir que era com si haguessin fet 10 boletes grans, la primera l’haguessin deixat igual i les altres les haguessin tallat l’una en dos, l’altra en 3, 4..., a parts iguals. Que no tenia l’exemple del 1000 però potser es podia fer una idea del que volia dir... i allà la vaig deixar amb les seves coses, com no, la Mara anava tocant...

















La cosa aviat es va tornar lúdica... mama, vols que et faci un massatge amb aquestes boletes? Podeu imaginar... impossible resistir-se!!! i ens vam massatgejar totes a totes, i van després va tornar-hi una mica més...





Ja acabant, estirada al sofá amb el cubell a la mà, l’Africa em va dir: mama, hi ha dia del germà? Sempre fan aquestes preguntes inesperades! Em va fer riure i li vaig dir que tot podia ser, que hi  havien dies per tot... llavors va dir: i del germà bessó? :) era cosa del sr don google...
Si us dona curiositat saber el dia del bessó existeix, es el 21 de desembre, i el dia del germà també i es  el 4 de març, DEMÀ!!! (tot això segons les webs que us enllaço, no vaig buscar més...)

Tota la pel·lícula va acabar a quarts de dues :o... no diré quants!!