Cooperació

M'he trobat aquesta foto amb aquesta afirmació al Facebook, he pensat que era una mostra de cooperació increíble!

I he pensat que ja comencen a la panxa, i m'he enrecordat d'en Jasper Juul...

L'escola i l'aprenentatge

Ojo! Aquesta es preveu una entrada llarga… son diverses coses que han anat passant aquests dies i suposo m’han fet pensar en un dels motius pels que no m’agrada l’escola actual, la que tenim a prop.

Ahir una amiga em va dir que volia parlar amb mi, de la seva filla i l’escola. A la nena sempre li han avorrit alguns temes, tot just ara es comença a interessar per aquelles coses que s’entossudeixen en que aprengui i diuen que el seu ritme es lent; la proposta que li fan per solventar-ho es realment inadmissible sota el seu criteri –que jo comparteixo; la mare no està preocupada pel ritme o nivell d’aprenentatge de la nena, però si per que el seu pas per l’escola sigui per ella el més agradable possible i també perquè no perdi la confiança en si mateixa i les ganes d’aprendre.

Ella ha decidit encarregar-se que la nena agafi el ritme i em va explicar els seus “problemes”, tenia totes les decisions preses, però em demanava idees i la meva opinió

Un d’ells es la comprensió lectora... no m’estranya, una nena que ha aprés a llegir perquè l’han obligat, s’assembla molt a l’Àfrica, es duen 19 dies i li agrada grimpar pels arbres i fer tombarelles com ella, semblen dos micos juntes...

Ella deia que la seva filla sap fer coses que diu que no sap fer i em posava un exemple d’una pregunta a l’aire que no era capaç de contestar perquè, segons la nena no sabia la resposta, i que després va poder donar preguntada de forma individual, acompanyada en els diferents passos per resoldre-la.

Vaig recordar-me a mi mateixa aquell mateix matí. Estava en un grup, algú va explicar una transacció economica en 4 frases, jo vaig pensar que no sabia de que parlava i no ho entenia i de sobte em vaig aturar: soc comptable i m’he dedicat molts anys al mon de l’empresa, la reunió no era especialitzada en el tema i jo no havia escoltat be cap de les frases que havia dit perquè estava pensant ara no recordo en que, el noi va dir: segur no s’entén fàcil explicat així ràpid... i era cert, perquè la atenció no estava centrada en allò i pensem que no ho sabem, jo no hagués pogut contestar gairebé cap pregunta feta d’aquella afirmació en aquell moment.

L’Àfrica un dia va llegir una frase sencera d’un conte nou, primer una paraula, després la segona, desprès la primera i la segona, desprès la tercera, desprès la 1a, la 2a i la 3a, desprès la 4a i la 1a, la 2a, la 3a i la 4a... no va perdre el fil de la frase en cap moment. Ningú li va demanar que ho fes ni li va dir com fer-ho; estàvem a l’autobús va llegir aquesta frase, va tancar el llibre i no ha tornat a llegir (que si a escriure alguna paraula o frese curta, ja amb boli o el teclat), i diu que no en sap. També diu que no coneix les minúscules quan el que passa es que li costa més reconèixer-les. Potser hi ha qui pensa que hauria de motivar-la, d’exigir-li esforç, però soc de la convicció que les motivacions venen soles... quan toca, encara que no tenen perqué ser totalment “intrínseques” i segur van in crescendo si es van satisfent. Fa un parell de setmanes estàvem a casa d’una amiga, van treure un joc, el cluedo, :) de lògica, m’encanta! Jugava d’adolescent a casa d’uns amics. A més de lògica al cluedo, encara que poc, has de llegir (i la majoria de paraules estan escrites en minúscula), allà vam jugar en equip i no ho va necessitar; però un altra amiga ens ha passat aquest joc i per jugar les tres no queda un altre que ella llegeixi o es fixi en les lletres (que ja ha trobat els seus atajos per no llegir la paraula sencera), i a l’africa li agrada... sospito perquè aconsegueix enganxar-me del tot.

No sé com ajudar-la amb això de la comprensió lectora a la meva amiga, ella anirà a la biblioteca i la treballarà mitjançant els jocs que li proposin els llibres (aprofito per demanar-vos suggeriments).

Tampoc arriba al ritme de mates... s’estan aprenent les taules de multiplicar; diu que la nena es queixa que encara no han acabat amb les sumes i ja estan barrejant-les amb les multiplicacions... desconec si intenten fer veure a les criatures que multiplicar es una simplificació d’una suma repetitiva (a la meva època no ho feien o ho feien d’una forma tan poc insistent comparat amb la memorització de la taula que jo no ho recordo), el que està clar es que amb aquesta nena no ho aconsegueixen perquè pensa que son dues coses diferents. A més l’avorreix.... Li vaig dir que es més que probable que la nena no entengui de que va la pel·lícula, que allà li posen un munt de números amb unes relacions entranyes que no sap bé perquè van junts, ni quin sentit té seguir aquesta lógica , que jo no em sé les taules de multiplicar senceres, que a algunes quantitats arribo mitjançant dues operacions, y en canvi em se de memòria multiplicacions més enllà de la del 10 que ningú m’ha obligat a memoritzar (12x12 per exemple, em surt la resposta automàtica ni sé perquè). Li vaig parlar del decanomio i de com em vaig enganxar més d’un hora jugant amb ell al taller de mates de los canela: un llençol blanc a terra, una tira horitzontal a dalt amb les barretes de perles de l’1 al 10, un altra a la dreta vertical, també amb les barres de l’1 al 10. Es comença la primera tira, d’esquerra a dreta, en el sentit de l’escriptura, i es veu que et demana el taulell: tira vertical de 1, agafes les barretes de l’1 a horitzontal diu 1 dons 1, aqui 2, doncs 2 perles de una aqui 3,..., es pasa a la següent linia, s’agafen les de dos, aqui dalt diu que hem de posar 1, aqui 2, aqui 3,... (espero explicar-ho clar si us interessa el procediment, si no demaneu), quan va estar tot escampat em vaig posar a jugar... vaig canviar alguns grups de perles de lloc, les tres de 2 les vaig posar on les dos de 3, i vaig tornar a deixar al lloc, vaig canviar els quadrats pels quadrats, les 4 barretes de 4 pel quadrat de 16... (i vaig veure una diagonal de quadrats), vaig canviar els grups de perles per les equivalències en valor (les dos de 1 per una de 2,...), vaig posar a sota les fitxes de la taula de Pitàgores (que es exactament el mateix que aquesta exposició però amb les fitxes del números, que amb lo de la diagonal de quadrats i el nom de la taula s’endevina d’on surt lo de hipotenusa al cuadrado, altra cosa amb el que val la pena jugar)... en definitiva, vaig veure un munt de coses, moltes que ja sabia en teoria però que em va deixar flipada, i suposo aquesta dona ho va notar. Li vaig dir que als 10 dies ja tenia els materials a casa (per si quan els necessites no els pogués comprar em vaig dir al seu dia, però la veritat es que volia tenir aquell joc a prop). Em va proposar venir a casa a que la nena jugues al decanomio amb mi, em va dir que potser l’Àfrica també aprendria coses... :) li vaig respondre que això seria un dany col·lateral que jo hauria d’assumir.  No gossaria intentar mostrar-li això a l'Africa, ni a cap nen que no estigues interessat (que no diu que no em poses a jugar davant d'ella si em vingues de gust), pero em sembla bona cosa fer-lo servir per ajudar una criatura que ja l'estan obligant a aprendre quelcom i aixo la pot ajudar a fer-ho. De lo dels danys col·laterals només dir que no seria jo si no hagués fet aquest acudit...

Em va donar per recordar una conversa que vaig escoltar fa un parell d’anys al tramvia, una adolescent d’entre 13-15 anys que li deia al seu pare que la setmana següent tenia 2 exàmens del renaixement, un a història i a l’altre a art... vaig pensar, per fi! I suposo el seu pare va pensar el mateix perquè va dir, que bé, no? I la nena va contestar, que va! Es un lio, perquè m’he d’estudiar noms, dates i coses diferents però molt semblants... ¡¿?!

Quin sentit té això? Com es pot separar el coneixement així? Una època d’esplendor en tots els camps, en el que tot té relació amb tot, la situació històrica i política, l’art, la ciència, tot el que ha arribat fins avui de matemàtica, pintura,llenguatge, música, astronomia, física, química, arquitectura, anatomia,... tot ha passat per aquí  junt i al mateix moment.  A la música hi ha matemàtica (per tant a la matemàtica pot haver-hi música) i a la pintura i a la natura (per tant amb la matemàtica es pot mirar de reproduir la natura –com ens va ensenyar a fer da vinci per exemple-), relacions es poden trobar de totes entre totes, normalment els noms que arriben fins avui en dia son gent que treballava el coneixement des de diferents camps alhora i de forma conjunta.

L’escola et pot obrir molt camins, ho fa de fet, però també els tanca, sovint al mateix temps que els obre. Quin sentit té tenir dades del coneixement si no s’obre la porta a entendre’l? Com es pot continuar aquest coneixement, o reinventar-lo o qüestionar-lo si no s’entén, si no es veuen les connexions ni les relacions amb la vida i el que ens envolta? Com pots donar-li valor? Com pots entendre quelcom si no hi jugues (d’una o altra forma), si només ets un espectador obligat a mirar allò que et volen mostrar? Com pots no voler jugar amb una cosa intrigant i viva que permet jugar tant si la coneixes com si no? Com pots arribar a creure que aprendre no es divertit? Com podem negar als nens i a nosaltres mateixos aquesta possibilitat de jugar amb el coneixement de forma oberta amb l’excusa de buscar una productivitat que resulta totalment improductiva?

Una oportunitat pels nens

L'altre dia us vaig enllaçar un video d'en Logan al que ens donava unes quantes lliçons...

Aquest cop li toca a l'Adora... un altra mestra!

Hackschooling

La setmana passada uns amic em van enviar aquest video i al cap de poc donava voltes pel facebook, la veritat es que no es d'extranyar, me'l vaig mirar tres vegades en 24 hores... m'ha deixat enamorada aquest nano... :)

El món del revés

Fa uns dies que l'Africa juga a això... al món del revés. A vegades m'he de parar una estona per veure que dimoni m'està dient de debó... I se m'està ficant el cap, perquè ara trobo que el món el revés es per tots llocs ;)

Aquest matí, quan ens hem despertat, la Mara prenia teta tranquila, l'Africa estava desperta i callada, li he demanat si s'avorria i m'ha respost amb un somriure que no i s'ha quedat mirant el sostre... Al cap d'una estoneta hem diu: 1,2,3, fan 6 i clar, davant aquesta declaración jo afirmo que si i ella continua... perquè 3 i 3 fan 6 i si agafes 3 i 2, li falta l'1 que hi ha davant... :) justament (això ja ho he dit jo). He pensat... però no deien que els unschoolers (per posar-me una etiqueta rápida) no feiem això de llevar-nos i fer mates? efectivament, les fem sense treure el peu del llit...


Desprès la Mara ha decidit agafar un dels seus regals d'aniversari... es coneix que es una nena de resultats, si mes no aquest matí, perquè m'ha encarregat a mi la tasca i, a més, ha documentat el fet...

Us heu fixat que aplicada soc?!

L'altre dia, quan les vaig veure ordenant els colors dels pintaungles de major a menor intensitat de color (que li farem sempre aconsegueixen pintaungles dels mateixos dos colors...), vaig pensar en la meva fantàstica i adorable caixa de colors montessori... els va fer molta gracia escampar-les, però no va passar d'aquí. No va ser en va, a la tarda tenia dues nenes tranquiles i absortes jugant amb el material... Només va caler dir: nenes, que voldrieu ajudar-me a endreçar tot això? :)

Bé, segur no calen més exemples... i vosaltres, també viviu a vegades al mon al reves? 

Claudio Naranjo al 1r Congrès de homeschooling a Chile

El passat cap de semana va ser el primer congrès nacional d'educació a casa (homeschooling) a Chile.

Claudio Naranjo els va fer arribar aquesta salutació. Jo no puc afegir res al que diu aquest home.

 

* està afegit sota l'etiqueta d'amics (entre d'altres), no es que consideri que el Sr. Naranjo ho es (tampoc que no ho sigui). Faig servir aquesta etiqueta perque una amiga preuada era a aquell congres i l'enllaç al video va ser rebut de persones molt agradables per mi.

El bloc

Fa gairebé un any que no faig cap entrada. 

Quan va semblar que teníem clar que, de moment, això d'anar a l'escola no anava amb nosaltres, vaig començar a llegir blocs. Masses dubtes, masses inseguretats, en un mateix i, per descomptat, el la capacitat de l'infant. Tinc un bon recull d'activitats, recursos, cançons, reflexions, enllaços,... d'aquells temps desats al disc dur... per quan toqui... no ho llegeixo mai, segur que alguns ja han passat...

Ara em recorda un pot de llet de fórmula que vaig comprar i desar al rebost a l'inici de la lactància de l'Africa, un inici prou problemàtic. La funció d'arquell pot, era la de donar-me la seguretat de que, en cas que el meu cos fos incapaç d'oferir-li l'aliment en un moment de demanda, la meva filla no patís de gana. Al cap d'uns mesos vaig regalar aquell pot sense encetar a una amiga que en feia servir. :) encara no he esborrat la carpeta titulada "Educació" de l'ordinador. Quin títol, eh?

Vaig llegir, com tots clar, debatre en foros i en persona i ho segueixo fent, com no? I es va anar formant i transformant la meva opinió.

Entre mig, va néixer la Mara i jo vaig sentir la necessitat de fer coses per l'Africa, de fer-les i ensenyar-les. Em semblava just mostrar el que feia igual que havia vist el que feien els altres. 

La idea del diari també em va seduir, no ho faria per mi (no han tingut massa sentit per mi els diaris, tret d'uns mesos a l'adolescencia), pero tenir un recull en cas d'haver-me de justificar davant instàncies superiors tampoc semblava mala cosa.

Pero sempre havia tingut un regust d'exhibicionisme.

Mica en mica em vaig veure trencant moments per fer una foto, desconectant per instants de les meves filles, en "veure" una entrada pel bloc... I sentint, cada cop mes que el que feia era exhibir-me i exhibir-les. I tot plegat va fer que el bloc perdés interès per mi.

Aquests dies he pensat en ell, en la funció que va complir. El bloc i tots els materials que feia.

Necessitava demostrar als demés que, tot i que creia en la capacitat de la mainada per procurar-se els coneixements que necessiten, jo feia coses. Encara que només fos per si...

No se que passarà amb el bloc ara. Com era, dubto que torni a ser. :) aquelles necessitats han desaparegut, de moment...

Pero no descarto que apareguin altres coses. Tampoc ho prometo ;)

Petons a tots

Què passa amb el bloc?

Doncs, la veritat no ho se...
Van passant els dies i no hi han entrades.

Suposo que es una barreja de coses; estem poc a casa, les inquietuds de l'Africa son mes teòriques, tinc altres projectes entre mans, he començat a teixir (així que comento menys coses) i, potser, necessitava unes vacances de bloc :)

Tard o d'hora ens tornarem a veure sovint

Petons a tots!

Etiquetes psiquiatriques

Us enllaço un video molt curtet i molt bó...



Si en voleu saber una mica més, us recomano que mireu aquesta pàgina.

Prevenció de Riscos

Aquests dies he hagut de fer un treball sobre la Prevenció de Riscos Laborals, per això he tingut una mica abandonat el bloc :(

I, aquest tema, també m'ha fer reflexionar...

Hi ha coses que si que trobo imprescindibles d'explicar a un treballador, tipus: aquests producte es corrosiu i t'has de posar guants, o els gasos que desprèn la soldadura son tòxics i t'has de posar mascareta... Però n'hi ha d'altres que...
- Abans de pujar a una escala has de comprovar que no hi hagi oli, ni a l'escala ni a les sabates.
- Quan estiguis treballant damunt una escala has de tenir el cos centrat en aquesta, no facis força si tens el cos fora, ni que sigui una mica
- No deixis cables pel mig de la zona de pas per no ensopegar
I, com aquestes, unes quantes

Em vaig posar a pensar: Bufa, si hagués de fer això al parc amb les nenes, pobretes...

I, un pensament em va portar a l'altre...

Potser es per això que em de dir als adults com han de pujar a una escala o com han de deixar les coses per no caure, perquè no deixem que les criatures ho descobreixin per elles soles. Quan estic al parc sento un munt de mares, pares, avis i demés adults dient a la mainada com han d'enfilar-se, que no han de fer (per no caure) i, fins i tot quin aparell han de fer servir per fer cada cosa.

Evidentment, d'adults, necessitem que algú ens ho segueixi dient, perquè no ens han deixat experimentar i apendre...

Material Montessori a casa 2

Fa poc més de 3 setmanes em feia aquesta reflexió (ajudada per unes quantes amigues) i, al dia següent mateix, vaig deixar la torre rosa i l'escala marró en un racó molt visible del menjador, a terra.

Al principi només la Mara feia servir la torre, agafava els cubs, un a un, i els tirava a terra; jo pensava que almenys algú li treia profit (per fi!) ja que, vulguis o no, comprobava la diferència de volum, de pes i ... de so! (nose si hi comptava amb això la dottoressa Montessori).

Jo, de tant en tant, col·locava la torre; un dia que volia endreçar i no tenia ganes que la Mara tornés a tirar els cubs un a un, cosa que feia cada cop que endreçava la torre en vertical, vaig apilar-los a terra, un al costat de l'altre, però sense cap criteri; es coneix que a l'Àfrica no li va semblar bé i els va col·locar en ordre, primer en horitzontal i després en vertical.

Avui, ha agafat l'escala marró sense que ningú la toqués primer, mica en mica l'ha anat col·locant; quan ha acabat ha agafat els nostres minuts de comptar el temps, que no son altra cosa que les unitats de 1 de les regletes i, amb 4 minuts i el "esglao" petit i el de comprovació ha fet aquesta composició.



Fa molt de temps que no comptem minuts, però els tinc ben a la vista...
Això m'ha demostrat que el material de matemàtica també ha d'estar al seu abast per jugar de la manera que vulgui quan li vingui de gust, sabem que es manipulant com aprenen i pot ser que tinguin necessitat de manipular sense tenin cap dubte matemàtic.

Estic contenta perquè ha funcionat el que vaig pensar i perquè vaig aprenent coses per millorar :)

Material Montessori a casa

Ningú dubta de la utilitat del material Montessori de matemàtiques, oi? O del alfabet mòbil.
Però, que passa amb el sensorial? La torre rosa, l'escala marró, la caixa de colors,...
He escoltat a bastant gent dir que la criatura "no li fot ni cas".

No dubtem, però, que aquest tipus de material satisfà unes necessitats que la nena tard o d'hora tindrà. Quin es el problema llavors?

L'altre dia parlava amb una amiga i em deia que te la torre rosa morta de fàstic. Si, si ella li proposa, la nena fa la torre i la torna a desar, fins que la mare li torna a proposar; en canvi, te uns cubs d'aquests buits per dins, de molts colors i amb nombres amb els que la nena ha jugat com si fossin casetes, que estan plens de purpurina i que, moltes vegades, se'ls troba ordenats de major a menor.

L'altre dia l'Àfrica em va ensenyar això i em va preguntar: mama, que et sembla que es? Una cova (vaig contestar). I em va respondre, "nooo, es una escala" i amb els dits va baixar els "esglaons". No vaig poder evitar-ho, de seguida vaig pensar "l'escala marró"...




Crec que el problema es que no els deixem jugar de veritat amb aquests materials. No se els demés, però jo, intento transmetre-li que s'han de cuidar, trec el material, estic amb ella mentre el fa servir i l'ajudo a recollir-lo quan acaba. No faig això amb cap joguina més.

Si, dintre de 2 anys tindré el material quasi nou; però, hauré tirat els diners...

L'arc de la foto, en canvi, me'l emporto cada cop que sortim fora uns dies. L'Àfrica el fa servir per construir pàrquings, per trucar per telèfon, jo faig muntanyes i la Mara l’escampa per allà on vol; clar, de tant fer-lo servir, en algún moment satisfà les necessitats que Maria Montessori va observar en els nens.

No se com ho faré ara per que l'Àfrica deixi de fer servir el material amb cura. Primer hauré d'apendre a relaxar-me jo. I, evidentment, deixar que la Mara el llenci si això es el que vol fer.

Ja se, molts em direu que un dels postulats del mètode Montessori, es el de cuidar els objectes; pero parla dels objectes en general, si volem complir amb aquest precepte, hauríem de fer que tinguessin cura amb TOTES les joguines, sense fer distincions entre elles.

Procuraré explicar-vos si hi ha progressos...

Al final, m'agradarà l'hivern...

No recordo si quan era petita m'agradava més una estació que un altra; si recordo que no m'agradaven les vacances. Jo no tenia germans, ni cosins, vivia en un barri on no es podia sortir a jugar al carrer (per la inseguretat) i em cuidava una persona a la que no li agradaven els nens; per tant, no anar a l'escola era per mi un suplici.

Quan vaig començar a ser més grandeta, cap a l'adolescència, em va començar a agradar l'estiu i això ha durat fins ara. M'agrada la calor, la tolero molt bé, m'agrada la llum, la platja i el carrer, de rebot també m'agrada la primavera: ja s'apropa l'estiu; una companya de feina ja m'ho va dir al mes d'abril de fa 5 o 6 anys: Sabrina, estàs renaixent, sempre se't nota quan comença el bon temps.

Avui, he estat tot el dia a casa amb les nenes, he continuat endreçant l'habitació de les joguines (si, encara dura, es que sortim molt nosaltres :D), he jugat amb les nenes, he fet pa i una ambientador natural (ja us faré una entradeta demà).

Hi ha hagut un moment que he pensat: que bé, ja arriva l'hivern i estarem més estones a casa fent cosetes...

Així estem, per si no m'havien canviat prous coses les nenes, ara, fins i tot, m'agradarà l'hivern :)