XXII Carnaval de blocs - Som anti-escola?

Laura des de el seu bloc ens proposa un nou tema pel Carnaval ¡que ja va per la XXII edició!

I quin tema!

No em considero anti-escola, tot i que, ara per ara, no hi portaria a les meves filles de cap manera.

Les nenes no han anat mai a l’escola bressol i l’Àfrica que aniria a P4, no ha trepitjat mai cap escola, ni per veure les instal•lacions ;)

Particularment, no hi tinc res en contra. Cap experiència negativa amb elles i una experiència força positiva amb mi mateixa: per circumstàncies que no venen al cas, a mi en va cuidar una senyora que no li agradaven massa les criatures, no tinc germans ni cosins i el barri al que vivia diguem que no era l’òptim per sortir a jugar al carrer; així que, per mi, ser social de mena, l’escola era el meu mon; no se pas que hagués fet sense ella. De fet, una de les meves millors amigues es una amiga de la primària (en tinc un altra del institut…)

Acadèmicament també m’anava força bé. Això si, van aconseguir carregar-se la meva “autoestima creativa”: estic començant ara a desintoxicar-me de: els esports no son lo meu, soc molt patosa; no se dibuixar; no tinc sentit del ritme; jo no canto ni a la dutxa perquè desafino moltíssim, etc. Ptser es que no soc competitiva, tinc el meu propi ritme i a la meva veu li van millor els greus que els aguts; probablement Dali hagués suspès plàstica, i amb això no vull dir que jo sigui un geni...

No se si dir-vos com hauria de ser l’escola per tal que portés les meves filles... em tractareu de boja. De fet, no portaria a les nenes, hi aniríem tots. Seria un poblat,un poblat en el que estiguessin representats quantes més professions i oficis millor (incloent-hi els treballs domèstics); on els adults estiguessin treballant al seu ritme (tranquil) i els nens (de totes les edats) campessin per on volguessin. Un poblat sense joguines ni parcs infantils, amb entorns naturals on poguessin jugar lliurement i sense perills, això si. On a cada lloc de treball, els nens disposessin d’eines a la seva mida i d’un adult amable, carinyós i pacient que respongués les seves preguntes i els ajudes a treballar amb ell si fos el seu desig, sense fer classes magistrals. Evidentment, els pares haurien d’estar en aquest poblat, treballant també, per descomptat i a l’abast dels seus fills en qualsevol moment...

Sense arribar a aquests extrems, una escola que m’agrades, hauria de respectar els interessos dels nens, les diferències, les emocions, els ritmes... Hauria de ser flexible en horaris i assistència. Tenir un bon entorn exterior i tallers interiors ben variats; sense aules, amb els tallers que he anomenat i sales condicionades per diverses activitats: xerrar, jugar, llegir, cantar,... En fi, un altra utopia.

Hi ha molts motius pels que no porto les nenes a l’escola: crec que s’han de sentir respectades, estimades i acompanyades a tot hora, no vull que desaparegui aquesta curiositat que té pel món que l’envolta i m’encanta estar present quan fa els seus petits-grans descobriments. Però el motiu DE VERITAT pel que no les vull dur es perquè penso que tot el que es important a l’escola ho poden aprendre quan tinguin 20 anys, però mai podran tornar a ser petites. Ara es el moment de jugar, de riure a tot hora, de pintar quan et vingui de gust, de treure’t les sabates per trepitjar la terra, de dormir 2 hores de migdiada, d’abraçar a la mama sempre que tinguis ganes, de jugar amb la germana petita/gran en qualsevol moment, d’aixecar-te a les 11 del matí per que et quedes desperta aprofitant a ton pare fins que aquest se’n va a dormir, de plorar sense vergonya quan estàs trista, de cridar i de saltar quan t’ho demana el cos, ... Jo m’ho vaig perdre i, ja que ho puc fer, no els hi ho vull prendre.