diumenge, 23 de març de 2014

L'escola i l'aprenentatge


Ojo! Aquesta es preveu una entrada llarga… son diverses coses que han anat passant aquests dies i suposo m’han fet pensar en un dels motius pels que no m’agrada l’escola actual, la que tenim a prop.

Ahir una amiga em va dir que volia parlar amb mi, de la seva filla i l’escola. A la nena sempre li han avorrit alguns temes, tot just ara es comença a interessar per aquelles coses que s’entossudeixen en que aprengui i diuen que el seu ritme es lent; la proposta que li fan per solventar-ho es realment inadmissible sota el seu criteri –que jo comparteixo; la mare no està preocupada pel ritme o nivell d’aprenentatge de la nena, però si per que el seu pas per l’escola sigui per ella el més agradable possible i també perquè no perdi la confiança en si mateixa i les ganes d’aprendre.

Ella ha decidit encarregar-se que la nena agafi el ritme i em va explicar els seus “problemes”, tenia totes les decisions preses, però em demanava idees i la meva opinió

Un d’ells es la comprensió lectora... no m’estranya, una nena que ha aprés a llegir perquè l’han obligat, s’assembla molt a l’Àfrica, es duen 19 dies i li agrada grimpar pels arbres i fer tombarelles com ella, semblen dos micos juntes...

Ella deia que la seva filla sap fer coses que diu que no sap fer i em posava un exemple d’una pregunta a l’aire que no era capaç de contestar perquè, segons la nena no sabia la resposta, i que després va poder donar preguntada de forma individual, acompanyada en els diferents passos per resoldre-la.

Vaig recordar-me a mi mateixa aquell mateix matí. Estava en un grup, algú va explicar una transacció economica en 4 frases, jo vaig pensar que no sabia de que parlava i no ho entenia i de sobte em vaig aturar: soc comptable i m’he dedicat molts anys al mon de l’empresa, la reunió no era especialitzada en el tema i jo no havia escoltat be cap de les frases que havia dit perquè estava pensant ara no recordo en que, el noi va dir: segur no s’entén fàcil explicat així ràpid... i era cert, perquè la atenció no estava centrada en allò i pensem que no ho sabem, jo no hagués pogut contestar gairebé cap pregunta feta d’aquella afirmació en aquell moment.

L’Àfrica un dia va llegir una frase sencera d’un conte nou, primer una paraula, després la segona, desprès la primera i la segona, desprès la tercera, desprès la 1a, la 2a i la 3a, desprès la 4a i la 1a, la 2a, la 3a i la 4a... no va perdre el fil de la frase en cap moment. Ningú li va demanar que ho fes ni li va dir com fer-ho; estàvem a l’autobús va llegir aquesta frase, va tancar el llibre i no ha tornat a llegir (que si a escriure alguna paraula o frese curta, ja amb boli o el teclat), i diu que no en sap. També diu que no coneix les minúscules quan el que passa es que li costa més reconèixer-les. Potser hi ha qui pensa que hauria de motivar-la, d’exigir-li esforç, però soc de la convicció que les motivacions venen soles... quan toca, encara que no tenen perqué ser totalment “intrínseques” i segur van in crescendo si es van satisfent. Fa un parell de setmanes estàvem a casa d’una amiga, van treure un joc, el cluedo, :) de lògica, m’encanta! Jugava d’adolescent a casa d’uns amics. A més de lògica al cluedo, encara que poc, has de llegir (i la majoria de paraules estan escrites en minúscula), allà vam jugar en equip i no ho va necessitar; però un altra amiga ens ha passat aquest joc i per jugar les tres no queda un altre que ella llegeixi o es fixi en les lletres (que ja ha trobat els seus atajos per no llegir la paraula sencera), i a l’africa li agrada... sospito perquè aconsegueix enganxar-me del tot.

No sé com ajudar-la amb això de la comprensió lectora a la meva amiga, ella anirà a la biblioteca i la treballarà mitjançant els jocs que li proposin els llibres (aprofito per demanar-vos suggeriments).

Tampoc arriba al ritme de mates... s’estan aprenent les taules de multiplicar; diu que la nena es queixa que encara no han acabat amb les sumes i ja estan barrejant-les amb les multiplicacions... desconec si intenten fer veure a les criatures que multiplicar es una simplificació d’una suma repetitiva (a la meva època no ho feien o ho feien d’una forma tan poc insistent comparat amb la memorització de la taula que jo no ho recordo), el que està clar es que amb aquesta nena no ho aconsegueixen perquè pensa que son dues coses diferents. A més l’avorreix.... Li vaig dir que es més que probable que la nena no entengui de que va la pel·lícula, que allà li posen un munt de números amb unes relacions entranyes que no sap bé perquè van junts, ni quin sentit té seguir aquesta lógica , que jo no em sé les taules de multiplicar senceres, que a algunes quantitats arribo mitjançant dues operacions, y en canvi em se de memòria multiplicacions més enllà de la del 10 que ningú m’ha obligat a memoritzar (12x12 per exemple, em surt la resposta automàtica ni sé perquè). Li vaig parlar del decanomio i de com em vaig enganxar més d’un hora jugant amb ell al taller de mates de los canela: un llençol blanc a terra, una tira horitzontal a dalt amb les barretes de perles de l’1 al 10, un altra a la dreta vertical, també amb les barres de l’1 al 10. Es comença la primera tira, d’esquerra a dreta, en el sentit de l’escriptura, i es veu que et demana el taulell: tira vertical de 1, agafes les barretes de l’1 a horitzontal diu 1 dons 1, aqui 2, doncs 2 perles de una aqui 3,..., es pasa a la següent linia, s’agafen les de dos, aqui dalt diu que hem de posar 1, aqui 2, aqui 3,... (espero explicar-ho clar si us interessa el procediment, si no demaneu), quan va estar tot escampat em vaig posar a jugar... vaig canviar alguns grups de perles de lloc, les tres de 2 les vaig posar on les dos de 3, i vaig tornar a deixar al lloc, vaig canviar els quadrats pels quadrats, les 4 barretes de 4 pel quadrat de 16... (i vaig veure una diagonal de quadrats), vaig canviar els grups de perles per les equivalències en valor (les dos de 1 per una de 2,...), vaig posar a sota les fitxes de la taula de Pitàgores (que es exactament el mateix que aquesta exposició però amb les fitxes del números, que amb lo de la diagonal de quadrats i el nom de la taula s’endevina d’on surt lo de hipotenusa al cuadrado, altra cosa amb el que val la pena jugar)... en definitiva, vaig veure un munt de coses, moltes que ja sabia en teoria però que em va deixar flipada, i suposo aquesta dona ho va notar. Li vaig dir que als 10 dies ja tenia els materials a casa (per si quan els necessites no els pogués comprar em vaig dir al seu dia, però la veritat es que volia tenir aquell joc a prop). Em va proposar venir a casa a que la nena jugues al decanomio amb mi, em va dir que potser l’Àfrica també aprendria coses... :) li vaig respondre que això seria un dany col·lateral que jo hauria d’assumir.  No gossaria intentar mostrar-li això a l'Africa, ni a cap nen que no estigues interessat (que no diu que no em poses a jugar davant d'ella si em vingues de gust), pero em sembla bona cosa fer-lo servir per ajudar una criatura que ja l'estan obligant a aprendre quelcom i aixo la pot ajudar a fer-ho. De lo dels danys col·laterals només dir que no seria jo si no hagués fet aquest acudit...

Em va donar per recordar una conversa que vaig escoltar fa un parell d’anys al tramvia, una adolescent d’entre 13-15 anys que li deia al seu pare que la setmana següent tenia 2 exàmens del renaixement, un a història i a l’altre a art... vaig pensar, per fi! I suposo el seu pare va pensar el mateix perquè va dir, que bé, no? I la nena va contestar, que va! Es un lio, perquè m’he d’estudiar noms, dates i coses diferents però molt semblants... ¡¿?!

Quin sentit té això? Com es pot separar el coneixement així? Una època d’esplendor en tots els camps, en el que tot té relació amb tot, la situació històrica i política, l’art, la ciència, tot el que ha arribat fins avui de matemàtica, pintura,llenguatge, música, astronomia, física, química, arquitectura, anatomia,... tot ha passat per aquí  junt i al mateix moment.  A la música hi ha matemàtica (per tant a la matemàtica pot haver-hi música) i a la pintura i a la natura (per tant amb la matemàtica es pot mirar de reproduir la natura –com ens va ensenyar a fer da vinci per exemple-), relacions es poden trobar de totes entre totes, normalment els noms que arriben fins avui en dia son gent que treballava el coneixement des de diferents camps alhora i de forma conjunta.

L’escola et pot obrir molt camins, ho fa de fet, però també els tanca, sovint al mateix temps que els obre. Quin sentit té tenir dades del coneixement si no s’obre la porta a entendre’l? Com es pot continuar aquest coneixement, o reinventar-lo o qüestionar-lo si no s’entén, si no es veuen les connexions ni les relacions amb la vida i el que ens envolta? Com pots donar-li valor? Com pots entendre quelcom si no hi jugues (d’una o altra forma), si només ets un espectador obligat a mirar allò que et volen mostrar? Com pots no voler jugar amb una cosa intrigant i viva que permet jugar tant si la coneixes com si no? Com pots arribar a creure que aprendre no es divertit? Com podem negar als nens i a nosaltres mateixos aquesta possibilitat de jugar amb el coneixement de forma oberta amb l’excusa de buscar una productivitat que resulta totalment improductiva?


1 comentari:

  1. Llegeixo la part final de l'entrada en un moment molt escaient per mi. Resulta que fa un temps estem reflexionant sobre si seguir portant a la nena a la guarderia, ja que hi ha coses que no ens agraden.

    Des de fa unes setmanes la veiem més contenta, amb ganes d'anar-hi i veure els companys/es, però no sempre ha estat així. El dilema és si n'hi ha prou amb la seva alegria per compensar els valors negatius que li transmeten o com limiten la seva llibertat de moviment i autonomia.

    Hi seguirem pensant fort :)

    Felicitats pel blog, per cert.

    ResponElimina