dissabte, 14 de desembre del 2013

Interès pel bé comú i importància d’estar bé amb un mateix.

Aquests dies he donat un cop d’ull a la web de la CIC, he vist que el primer dels seus principis de transformació social es aquest que titola la entrada. Jo, potser, li donaria la volta. 

Sentir-me bé amb mi mateixa i fer el que m’agrada em va portar ahir a anar veure un recital de la Nuria de Calella. La Nuria ens va regalar, a més d’un munt de veus de dones, dones que van aconseguir d'alguna manera un quarto propi per poder escriure, dos poemes de la seva pròpia collita, dos poemes que, si a mi m’hagués envaït també l’esperit de la Julia Shakespeare, podria haver escrit jo mateixa, paraula per paraula.

Anar ahir a veure la Nuria, em va portar a fer una troballa. Vaig descobrir un noi prim i desgarbat, despistat i amb pinta de somiatruites que, segons la Nuria de la llibreria Pròleg de Barcelona, va riure tant com jo durant el recital. Aquest noi, en un moment de la vetllada que vam gaudir en intimitat després de la posada en escena, em va parlar del regal que havia demanat pel seu 20è aniversari. Va fer una crida als seus cercles per tal que li llegissin en veu alta la novel·la de La plaça del diamant de la Mercè Rodoreda assegut en una cadira a la mateixa plaça en que va inspirar l’autora. Hauríeu de veure com m’explicava que era el súmmum que un munt de veus anònimes donessin vida a la colometa, la colometa, el personatge anònim per excel·lència deia, anònim per si i anònim perquè no ha transcendit internacionalment per l’idioma en el que s’ha escrit... va començar i no va parar. Em va encisar des de el minut 0:10 i ja el tinc fitxat al meu cervell per enredar-lo en algun que altre projecte. N’estic segura que s’avindrà, la gent, quan sent aquesta passió per quelcom, li agrada escampar-la pels 4 vents. O en son més de 4 els vents...?
Us deixo una foto d'anit, no em puc resistir... La Núria estava preciosa...

Es evident que enriquir-me jo i enriquir el meu mon, significa enriquir el mon de les meves filles... De fet, no em vaig poder resistir... qualsevol llibreria es tota una temptació pero aquesta en particular... Va caure un llibre per cadascuna, potser us explicaré com han anat... 

2 comentaris:

  1. Gràcies Sabrina, pel post, però sobretot sobretot, per venir. Sé l'esforç que suposa. Va ser una nit inoblidable! I aquest noi és l'Oriol, eh! A veure si algun dia tens ocasió de llegir el que escriu. És un lletraferit de mil dimonis! Petons i abraçades. Fins aviat!

    ResponElimina